Cinema
XAVI SERRA

El cinema i la generació 'beat'

Les vides i obres de Kerouac, Ginsberg o Burroughs són habituals a la gran pantalla

Adaptació cinematogràfica del llibre 'A la carretera', dirigida per Walter Salles Zoom

Aquesta setmana arriba als cinemes la primera adaptació cinematogràfica del llibre A la carretera , dirigida per Walter Salles. La novel·la que Jack Kerouac va escriure en només tres setmanes el 1951 en un únic rotllo mecanografiat, tancat al seu apartament de Manhattan, es va convertir en el full de ruta d'una generació, el sant i senya d'un moviment literari que avui s'identifica amb l'esplendor precoç de la cultura juvenil i la modernitat dels anys 50. Al voltant de Kerouac, una sèrie d'autors amb qui tenia lligams literaris i vitals: Neal Cassady, Allen Ginsberg, William Burroughs... El panteó fundacional de la mitologia contracultural, un grup que planta les llavors d'insurrecció que germinaran una dècada més tard. En resum, la generació beat .

Quan A la carretera va veure la llum el 1957 ja no era una crònica del present, sinó l'evocació nostàlgica d'una Arcàdia perduda. L'èxit del llibre, tanmateix, va ser estratosfèric. L'univers de bohèmia, drogues i jazz sincopat va instal·lar-se immediatament en la cultura popular, seduïda per la rebel·lió intel·lectual dels autors i l'aire d'estrella de cine de Kerouac.

'BEATNIKS' A HOLLYWOOD

Un dels primers intents de capitalitzar en forma de pel·lícula la popularitat dels beats va ser la sensacionalista The beat generation , un film policíac del 1959 sobre un noi que es disfressa de beatnik per robar a les víctimes. Aquell any el fenomen també va atreure el rei de l'exploit , Roger Corman, que va rodar en cinc dies la comèdia de terror Una galleda de sang , en què un poeta es converteix en un escultor aclamat quan mata accidentalment el gat de la mestressa de l'apartament i, per amagar el crim, cobreix de fang el cos. En resum, un assaig per a La petita botiga dels horrors , que es rodaria després als mateixos escenaris, a l'estil de Corman.

L'única veritable adaptació d'una novel·la beat que es va produir a l'època va ser Els subterranis , una versió hollywoodiana del 1960 de l'obra homònima de Kerouac, però el film transformava la protagonista, una dona meitat negra meitat cherokee, en una joveneta francesa (Leslie Caron), de manera que diluïa bona part de la càrrega social i les intencions de la novel·la. Amb un tibat George Peppard -un dels actors menys beat imaginables- com a protagonista masculí, va ser molt criticada per Ginsberg i companyia, però com a mínim compta amb una gran banda sonora amb gegants del jazz com Art Pepper i Gerry Mulligan, que també hi actua.

IMPROVISACIÓ I JAZZ

Més enllà dels intents de Hollywood per apropiar-se del fenomen, queden com a veritables exemples de cinema beat alguns títols produïts al marge de la indústria. Ombres (1960) és possiblement un dels millors debuts del cinema nord-americà: l'opera prima de John Cassavetes, un dels pilars narratius i ètics del cinema indie , bategava al ritme emfàtic i viu del jazz de Charles Mingus, contagiant-se del pols de l'escriptura automàtica de Kerouac i dels ambients bohemis de Nova York. Un parell d'anys abans, el fotògraf Robert Frank -a qui Kerouac havia prorrogat The americans - firmava amb Alfred Leslie Pull my daisy , un experiment en què la veu de l'autor del llibre A la carretera acompanyava unes imatges aparentment improvisades en què apareixen, entre d'altres, escriptors beat com Gregory Corso o Ginsberg.

DE GINSBERG A CASSADY

Individualment, els autors de la generació beat també han generat filmografia pròpia. La figura d'Allen Ginsberg va inspirar Howl (2010), un film que alterna reconstruccions del judici per obscenitat contra l'escriptor, escenes de la seva biografia i seqüències animades que il·lustren fragments del celebèrrim poema que dóna títol a la cinta. James Franco, el protagonista del film, reprodueix la cadència exacta de la veu de Ginsberg i aconsegueix una fita important per a un actor com ell: sortir poc atractiu. El documental Life and times of Allen Ginsberg , més convencional, passa revista als fets i miracles de Ginsberg i compta amb una nòmina impressionant de bustos parlants: Bono, Paul McCartney, Johnny Depp, Hunter S. Thompson, Yoko Ono, Andy Warhol, etc.

Burroughs també va inspirar un documental canònic: William S. Burroughs. A man within . Però la seva obra més emblemàtica va inspirar la millor adaptació que s'hagi fet mai a partir d'un llibre de la generació beat : L'esmorzar nu , la fascinant epopeia narcòtica dirigida el 1991 per David Cronenberg. Burroughs en persona apareix a la mítica Drugstore Cowboy de Gus van Sant, interpretant un inoblidable mossèn drogoaddicte, un personatge fet a mida per a Burroughs.

Fins i tot l'escassa obra de Neal Cassady va arribar a la pantalla: L'última vegada que em vaig suïcidar (1997), protagonitzada per Thomas Jane (Hung) i amb Keanu Reeves i Adrien Brody en rols secundaris, adaptava una carta que Cassady va escriure a Kerouac el 1964.

I On the road (En la carretera) ni tan sols és l'últim episodi de la promíscua relació entre el cinema i els beats : a Sundance es va presentar amb bones crítiques Kill your darlings , una crònica dels dies universitaris de la generació beat , protagonitzada per Daniel Radcliffe com a Ginsberg.