La ciència torna al ‘prime time’
La nova versió del ‘Cosmos’ de Carl Sagan té un espai a la televisió privada
L’any 1982 TVE estrenava al primer canal i en prime time Cosmos: un viaje personal de Carl Sagan, una sèrie de divulgació científica que s’emetia amb tots els honors a la televisió pública i que arribava amb l’aval de l’èxit obtingut als Estats Units, on també es va programar en la seva menys poderosa televisió pública (PBS).
Des de la petita pantalla, Sagan va obrir les portes al coneixement científic a tota una generació d’infants i adults arreu del món. L’astrònom nord-americà va consolidar la figura del divulgador televisiu que combina rigor científic amb carisma i capacitat comunicativa. A la televisió espanyola, aquest rol l’havia encarnat Félix Rodríguez de la Fuente. Però en els programes sobre el món animal no se sol qüestionar l’existència de Déu des d’una lògica científica ni s’aporten reflexions sobre la immensa petitesa de l’ésser humà dins de l’espai. Cosmos: un viaje personal suposava molt més que una sèrie didàctica sobre l’Univers. Era una invitació al pensament.
VELLS CONEGUTS
Més de trenta anys després, una cadena privada, Fox, ha produït una nova versió del programa amb la complicitat dels col·laboradors de Sagan en la primera entrega, Ann Druyan (la seva mà dreta i vídua) i Steven Soter. L’astrofísic Neil deGrasse Tyson pren el relleu del seu mestre en la conducció de la sèrie a partir d’uns mateixos postulats.
Com la dels anys 80, la Cosmos del segle XXI treu el màxim profit de les tecnologies existents per divulgar la ciència a través d’un atractiu aparell visual. Tyson també ens embarca en una nau espacial, com si ens trobéssim en una space opera estil Star Trek, per viatjar als confins del coneixement a través de l’espai estel·lar. La principal novetat és la introducció de segments animats que il·lustren algunes històries. N’és responsable Seth MacFarlane, el creador de Padre de familia, que ha apadrinat en bona part el programa. Sense la seva mediació a Fox, difícilment el nou Cosmos hagués tirat endavant.
Els dibuixos, sobris i entenedors, resulten una solució molt més digna que les dramatitzacions, un recurs habitual de tants documentals històrics, a l’hora de visualitzar esdeveniments dels quals no existeixen arxius gràfics. Cosmos es manté fidel a l’original i d’aquesta manera fa palès com han canviat (o no) els temps des de la dècada dels 80. La sèrie actual no pot oferir aquella sensació de descobriment constant, d’obrir unes portes que fins aleshores havien estat tancades, que comportava la primera. Tanmateix, també és conscient que es dirigeix a una audiència potencial que, almenys als Estats Units, encara dóna un ampli suport al creacionisme. Els primers capítols del nou Cosmos es posicionen clarament en aquest sentit amb un discurs anticreacionista i prodarwinià, en un esforç didàctic que pot semblar exagerat a qui ja tingui les idees clares. Cosmos també explota la ciència com a espectacle. Amb un dispositiu audiovisual concebut com un viatge per l’espai-temps, l’experiència de veure la sèrie s’acosta per moments a la d’una sessió al planetari o a un Imax. Malgrat aquests petits inconvenients, Cosmos pot presumir d’un fet insòlit en el panorama actual: ser un programa produït amb els mitjans d’una televisió privada i el rigor d’una televisió pública.
A FAVOR
Manté la capacitat per
transmetre l’interès per la
ciència des de la passió de
qui la coneix a fons.
EN CONTRA
Malgrat l’actualització
dels mitjans tècnics, no
pot evitar desprendre
certa sensació de déjà-vu.
'COSMOS' ★★★
D'ANN DRUYAN I STEVEN SOTER
PER A FOX
En emissió a National Geografic Channel
