CINEMA
Cultura 12/03/2015

Les cendres del somni etern

Paul Thomas Anderson i Joaquin Phoenix uneixen comèdia fumeta i gènere detectivesc a ‘Puro vicio’

Xavi Serra
4 min
Les cendres del somni etern

El somni hippy és un record llunyà en el nou film de Paul Thomas Anderson. Els flower children dels 60 passegen a Puro vicio pel paisatge al·lucinogen dels 70 dins d’una espessa boira de narcòtics, mentides i crims que a estones permet intuir l’abisme dels 80. Després de regirar els calaixos de la cienciologia a The master, el director nord-americà porta al cinema la novel·la de Thomas Pynchon Vici inherent (Amsterdam Llibres), una història ambientada a la Califòrnia del 1970 que protagonitza un informal detectiu fumeta que investiga per encàrrec de la seva exnòvia la desaparició d’un magnat immobiliari.

Es tracta de la primera adaptació oficial d’un autor que tradicionalment s’ha considerat inadaptable per la seva prosa densa i complexa, plena de digressions i referències a la cultura popular. Pynchon dibuixa al llibre un estrany ecosistema de contracultura, policies, criminals i organitzacions secretes que Anderson abraça sense complexos. Per Puro vicio hi desfila el catàleg de personatges més estrambòtic que es podrà veure en una sala de cinema en anys: motoristes nazis, mèdiums sonats, Panteres Negres, un comissari amb aversió als hippies, un saxofonista infiltrat en organitzacions radicals... I al fons, el misteri de l’Ullal Daurat. Què és? ¿El veler d’una estrella de Hollywood caiguda en desgràcia? ¿Una organització de narcotraficants? ¿La conxorxa fiscal d’un grup d’odontòlegs cocaïnòmans?

Més que Puro vicio -traducció poc afortunada-, el film és pura exuberància. Una pel·lícula que és moltes coses alhora: una comèdia estrafolària i fumeta amb moments d’humor absurd que podrien figurar en una historieta dels Freak Brothers, un film de detectius postmodern i nihilista que reinventa la figura del detectiu privat, una melancòlica història d’amor trencat i un retrat sobre la desintegració de la contracultura americana davant l’auge de l’Amèrica conservadora i paranoica de Nixon.

La textura dominant en aquest joc de capes superposades és potser la detectivesca. Puro vicio connecta amb variacions postmodernes i enterbolides del cinema negre com El llarg adéu de Robert Altman o, encara més evident, El gran Lebowski dels germans Coen. Doc Sportello, el protagonista del film, és una versió decadent i perfumada de cànnabis de Philip Marlowe, i, per descomptat, el detonant de l’acció és una dona atractiva (Shasta, l’exnòvia) que porta problemes. Un somni etern com el de la novel·la de Raymond Chandler, però filtrat pel desencant hippy posterior als crims de Manson i els disturbis d’Altamont. Com a les històries de Chandler, com més informació té l’espectador més embolicada és la trama. Les respostes creen noves preguntes i porten a culs-de-sac. Tant se val: Puro vicio no vol resoldre un enigma, sinó centrifugar la història dels Estats Units a través dels ulls vidriosos d’un detectiu amb el cor trencat.

Anderson retorna amb Puro vicio a una època pròxima a la de Boogie nights, però l’estètica és més crepuscular i càlida, de tons terrosos, texans estripats i erotisme informal, com sorgit d’un Playboy dels 70. Els personatges entren i surten de la trama sense demanar permís ni respectar cap estructura dramàtica; saltant d’una escena a l’altra sense contemplacions. Per no perdre’s és clau que el càsting el formin un all stars d’actors que combina noms de prestigi (Josh Brolin, Reese Whiterspoon, Benicio del Toro), intèrprets mig oblidats com Eric Roberts (el germaníssim de Julia), Martin Donovan i Martin Short ( El xip prodigiós ), i també curiositats com la primera aparició en un film d’Anderson de la seva dona i mare dels seus fills, l’actriu còmica Maya Rudolph, i els petits papers de la cantautora Joanna Newsom i de Michelle Sinclair, l’estrella porno de la dècada passada amb l’àlies de Belladonna.

Però les dues presències més potents de la pel·lícula són la debutant Katherine Waterson (Shasta) i Joaquin Phoenix (Sportello). L’una clava el difícil còctel de misteri, bellesa i desesperança de la femme fatale tràgica, i l’altre transita per la delirant trama amb la mirada lúcida del penjat que no entén res però ho entén tot. Junts protagonitzen una escena de romanticisme amarg i torturat que quedarà com una de les millors de l’any.

Phoenix també s’adapta als peculiars ritmes còmics de Puro vicio. Tot i que algunes escenes flirtegen amb l’humor més anàrquic i directe -hi ha algun gag que sembla extret d’ Agafa-ho com puguis -, la pel·lícula és més de somriure trencat que de rialla fàcil. Proposa una desconstrucció de la comèdia fumeta en clau melancòlica que s’allunya de les cintes de Seth Rogen i James Franco o les de Cheech & Chong. I malgrat l’excentricitat i les bajanades, el que batega en el fons de Puro vicio és la tristor d’una pèrdua, ja sigui la de la innocència d’una utopia devorada pel capitalisme o de l’amor fracturat i consumit. Del paradís perdut dels 60 ja només en queden les cendres i uns quants irreductibles esperant que algú els desperti.

stats