CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

El camí més llarg per tornar a casa

*** Direcció: Sergi Pérez Guió: S. Pérez, Eric Navarro, Roger Padilla. 85 min. Espanya (2014). Amb Borja Espinosa, Miki Esparbé. Per als que no s’espanten davant dels drames depurats i sense concessions

poi Zoom

El títol del primer llarg de Sergi Pérez n’explica molt bé l’estructura emocional. El camí més llarg per tornar a casa dibuixa l’odissea interior del Joel, un home que coneixem en un moment de devastació sentimental, sense més explicacions. El Joel es troba el gos de la seva dona mig moribund i ha de sortir corrents de casa. I es deixa les claus a dins. Pérez basa la seva pel·lícula en uns fonaments narratius mínims per centrar-se en el terrabastall d’emocions que viu el Joel. Filma el protagonista com una bèstia ferida que no pot tornar al cau i reacciona al seu entorn amb agressivitat i desconcert. La càmera no abandona el Joel mentre fa marrada per no afrontar el dolor que el corseca per dins: esquiva familiars i coneguts mentre s’obsessiona a trobar un altre joc de claus que li permeti tornar a entrar a l’únic lloc on se sent segur. Com si fos el revers de l’ Umberto D de Vittorio de Sica, per al protagonista d’ El camí més llarg per tornar a casa el gos és un destorb que es vol treure de sobre com sigui. Tan austera com intensa, la pel·lícula evita caure en el fàcil alleujament catàrtic. |