Terra d'en Gimbal Lock

Xavier Muntada

Dopamina, o el motiu per seguir jugant

Usain-Bolt_630x208 Zoom

Usain-Bolt_630x208

Tot aficionat als videojocs ha passat una gran quantitat d'hores davant d'un ordinador o d'una consola mentre gaudia del seu videojoc preferit, però què fa que ens passem hores fent tota l'estona la mateixa acció? com aprenem durant el joc i per què ens agrada? la resposta es troba en una substància que segreguem naturalment, i que el disseny de videojocs intenta potenciar.

Els éssers vius tenim vàries estratègies d’aprenentatge, els ocells per exemple ho fan de dues maneres diferents, empenyent o mostrant-se. Poden empènyer a les cries al precipici per aconseguir que aprenguin a volar per força, o poden fer vols davant del niu per ensenyar a les seves cries que allò és segur i que poden seguir el seu exemple. En el cas dels nadons humans, aprenen a riure per imitació, tot i que al principi no saben el que significa aquell gest.

Els mamífers tenim un mètode en concret per impulsar-nos a seguir aprenent, la dopamina. El nadó riu per imitació, veu que ha aconseguit alguna cosa (normalment fer riure encara més a l'adult, o atraure la seva atenció) i per tant aprèn que aquella ganyota serveix per atraure l'atenció o generar una ganyota al rostre de l'altra persona, la dopamina es dispara al aprendre i el nadó sap que aprendre és divertit. El nostre cos segrega aquesta droga natural cada cop que aconseguim una fita o aprenem alguna cosa (que de fet, ja és una fita), d'aquesta forma la dopamina ens indueix a un cert estat de benestar i fins i tot a l'eufòria, i per tant, instintivament creiem en la necessitat d'aprendre, superar-nos i seguir aconseguint fites en tot allò que fem.

Els videojocs utilitzen aquesta dopamina per mantenir-nos al joc amb algunes tècniques concretes, com repartir cada cert temps una arma o una habilitat especial, o introduir diferents tipus de fases per obligar-nos a aprendre noves regles de joc (un nivell de conducció en un videojoc de trets, per exemple), o els monstres de final de nivell, que sempre equivalen a situacions que fins aquell moment no havíem viscut. Superar els canvis i descobrir novetats serà el disparador de dopamina, que mantindrà el jugador participant al videojoc, però un excés d'aquesta substància aconseguirà l'efecte contrari, si s'obliga al jugador a aprendre massa coses a la vegada es saturarà (al final, molt poca gent vol llegir-se el manual d'un simulador de vol entre nivell i nivell), i fins i tot després d'una llarga i intensa sessió de joc en plena Tercera Guerra Mundial, el més normal és que ens costi dormir durant una bona estona degut al grau d'excitació generat.

Abans que algú es dugui les mans al cap i pensi que tothom comença a drogar-se quan encén la consola, cal recordar que la dopamina és essencial per mantenir l'interès en aprendre i es troba en gairebé totes les accions que realitzem a la vida, en l'esport no hi hauria superació sinó hi hagués un premi al millorar una marca personal, quan érem petits i apreníem una nova taula de multiplicar ens posàvem contents i teníem ganes de seguir-ne aprenent. Al final, la base del joc és practicar tot allò que ens servirà per a la vida real, com quan juguem a fet i amagar que el que realment estem practicant és el fet d'amagar-nos d'un depredador, o com quan dos cadells de gos juguen a perseguir-se i mossegar-se, practiquen la caça com si fos un joc.

Comenta-ho al fòrum