Respectar l'edat recomanada

Ja tenim aquí les festes de Nadal. Ho podeu veure a l'enllumenat dels carrers, les aglomeracions a les botigues, els horribles Pare Noel penjats de les finestres, la muntanya de catàlegs de les grans superfícies i l'absurda quantitat d'anuncis de joguines que es veuen a la tele, culpables de la pèrdua de les vostres retines i del vostre sentit comú. Desconec si els més menuts compten les hores per a l'arribada del Pare Noel o si es reserven per a la visita dels Reis Mags d'Orient, el que és indubtable és que un any més, un dels regals estrella seran els videojocs. No em sembla una dada negativa per si mateixa, sempre he pensat que les joguines tradicionals poden coexistir amb les modernes, el que em preocupa és que aquests jocs no siguin els adients per a qui els rep. Molt sovint, quan vaig per botigues de videojocs a la recerca de les millors ofertes dels títols que m'interessen, em trobo amb la mateixa situació: un nen comprant un joc amb una edat recomanada superior. En realitat el comprador és una persona adulta, però a efectes pràctics, qui l'acaba fent servir és el menor. De poc serveix que un venedor honest li recordi a l'adult que el joc que està a punt d'adquirir conté escenes d'extrema violència, la decisió ja està pressa. En aquest exemple es pot observar un fet força preocupant: El menor té molt més domini sobre el mitjà que l'adult, amb la qual cosa l'adult es veu superat en coneixements pel menor, aquest desconeixement el fa dubtar i molts cops el porta a cedir a les peticions, el menor n'és totalment conscient d'aquesta situació i finalment trobarà en els videojocs un espai lliure del control dels pares i on es poden sentir superiors. Us heu fixat en la quantitat d'anuncis de joguines on els nens guanyen sempre? Heu vist com la figura paterna sempre queda en ridícul? Creieu que és fruit de la casualitat? En realitat és un exemple evident del que acabo d'exposar. Els publicistes estan venent al nen que amb aquell joc pot vèncer al pare, que per tradició és la figura autoritària. Una de les tasques dels pares és la de vigilar que els continguts a l'abast del menor siguin els adients. Es fa de manera automàtica en alguns casos com per exemple quan posem els productes de neteja fora de l'abast dels nadons, quan allunyem als nens del foc de la cuina o quan prohibim una pel·lícula de terror. Decidir el que s'ha de prohibir i el que no és una tasca realment complicada, aparentment invisible i que en més d'una ocasió pot portar a situacions desagradables. Hem de pensar que de vegades hi ha continguts que estan aprovats per a certes edats i que poden ser realment contraproduents. Si heu vist un capítol de "Patito Feo" o "Hannah Montana" podreu observar que es basa en una serie de personatges estereotipats que plantegen una realitat distorsionada però prou creïble. No és un cas aïllat, la majoria de series infantils i juvenils solen ser així. A l'hora d'escollir quins jocs entraran a casa, s'han de saber quins criteris es segueixen per catalogar un joc dins d'una franja d'edat concreta. Si us interessa podeu fer una ullada a l'entrada Escollint el videojoc més adequat on Roger Baldomà explica el que signifiquen totes les icones que podem trobar a les caixes dels jocs. Si això no fos prou, i pel motiu que sigui els vostres fills poden accedir a la consola quan no estan sota estricta vigilància, heu de saber que la majoria de consoles d'aquesta generació disposen de mecanismes per tenir control sobre els jocs que reprodueixen: -Nintendo Wii és de llarg la menys restrictiva. En realitat tant sols deixa al menú un registre dels jocs i el temps que que s'ha jugat. A més, alguns d'aquests registres es poden esborrar fàcilment. Potser això queda compensat pel catàleg de la consola, que esta en general més orientada a tots els públics, però sempre hi ha un Resident Evil o un Madworld. -PlayStation 3 permet configurar l'edat mínima, de manera que no deixa reproduir cap joc, DVD o Blu-ray amb una edat recomanada superior. -Xbox 360 a més de limitar els jocs i DVD segons l'edat, pot establir un temps de joc diari, pot limitar l'accés a continguts online o tant sols tallar les comunicacions per evitar contacte amb jugadors amb un vocabulari més "agressiu". -Nintendo DS no té cap tipus de control parental. Al igual que la seva germana gran, no té un catàleg gaire excessivament adult, però com ja he comentat, els models de conducta són un factor a tenir en compte. Edició: El model DSi SÍ disposa de control parental que serveix tant per a jocs com per a la botiga virtual. -PlayStation Portable (PSP), al igual que la PS3 pot limitar l'edat dels jocs. Si a això li afegim la multitud de webs o revistes que informen sobre el contingut de cada videojoc, o dels venedors que els poden assessorar per triar els títols més adients, podem dir que la tasca dels educadors no deixa de ser complicada, però sí molt més senzilla.

A l'hora d'escollir els continguts que oferim als menors, hem de tenir en compte que el seu cervell està en proces d'assimilar com és el món i com funciona, cercar models de conducta i absorbir grans quantitats d'informació, ja sigui a l'escola, al carrer, a la tele o a Internet. Per això reitero la importància d'oferir els jocs més adients amb la finalitat de garantir que la seva experiència sigui enriquidora, i no pas origen a confusió. Què en penseu de tot plegat? Al fòrum: http://www.vadejocs.cat/smf/index.php/topic,89382.0.html