Fita assolida!

Joan-Albert Ros

El vestit nou del rei d'Espanya

El vestit nou del rei d'Espanya Zoom

El vestit nou del rei d'Espanya

Temps era temps que en un reialme en crisi -però gran i lliure, i en el que mai no es ponia el sol- hi havia un rei obsedit pel luxe i l'aparença. Per tal de demostrar el seu poder als seus súbdits va encarregar als millors sastres que li confeccionessin un vestit com no se n'havia vist cap mai abans i com mai més no n'hi hauria d'haver d'altre, un uniforme únic i resplendent que el distingís com al Capità General dels seus exèrcits i que deixés estorat tothom que el veiés.

Aquell rei, que tenia fama de murri i trempat (en el seu reialme en deien "bribón y campechano"), coneixia un vell conte en el que uns sastres espavilats ensarronaven un emperador vanitós que acabava nu i humiliat davant d'una gernació que esclafia en rialles. De manera que es va assegurar que en la roba que li venien hi podia penjar les seves medalles ("l'emperador del conte de Hans Christian Andersen n'hauria tingut prou de fer aquella senzilla prova per a adonar-se de l'engany", pensava, satisfet, el monarca, complagut de saber-se tan per damunt de la mediocritat imperant, superior, fins i tot, als protagonistes de sang blava dels contes clàssics).

Els sastres van lliurar un vestit magnífic, que era just com el monarca pensava que havia de ser i feia justícia a la seva elegància natural. Va lluir-lo en gales, sopars oficials i audiències davant d'emissaris de països estrangers i tothom quedava enlluernat amb el refinament d'aquelles teles, amb el patronatge distingit d'aquell disseny, amb aquelles condecoracions que no haurien pogut trobar millor solapa en la que encastar-se.

Un dia, però, arribà al castell d'aquell rei (un palau que tenia nom d'obra dramàtica musical en la que els intèrprets, alternativament, canten i declamen i, alhora, nom de guisat de peixos i mariscos diversos condimentats amb salsa) una notícia que els consellers de la cort s'haurien estimat més de no haver de fer saber mai al seu sobirà. Un artista inconscient havia comès la gosadia de retratar un conegut malvat de les historietes de superherois, un personatge radical, extremista, megalòman i feixistoide, amb indument idèntic al de la règia efígie de sa majestat.

Zoom

El rei, contrariat, ordenà als seus camarlencs que prenguessin les mesures oportunes per a fer desistir l'editorial responsable d'aquella profanació de publicar cap imatge en la que aquell tirà monstruós del novè art vestís cap uniforme que s'assemblés gota al seu. Tan poderós era aquell rei que va aconseguir que aquella il·lustració no lluís mai a la portada de cap còmic.

Però vet aquí que els contes no transcendeixen ni són bons contes si no culminen amb una moral de la història. I fou així com un dia reaparegué aquell dèspota del paper imprès, fent el salt a un videojoc de lluita, amb aquelles robes principesques que el rei saberut hauria volgut tan úniques, tan exclusives. I d'alguna manera ho eren, d'úniques i exclusives, aquelles robes, estaven encantades: per cada plantofada que rebia aquell dictador de narrativa gràfica encaixava un mastegot el pobre rei.

I fou així com el cap de d'aquell reialme que havia estat esplendorós en el passat, cada cop que apareixia en públic abillat amb la seva vestidura embruixada, lluïa també a la cara ara un sangtraït, ara un ull de vellut. El propietari d'aquell rostre amb el que s'havien encunyat monedes (unes monedes que cada cop valien menys, perquè fora de palau eren temps de penúria) s'hauria estimat més que el seu vestit fos com el d'aquell emperador de la rondalla. Els seus súbdits se n'haurien rigut i n'haurien fet escarni, però almenys no hauria hagut d'encaixar tants cops de puny.

Zoom

Feu clic a l'enllaç per a llegir la notícia en la que s'inspira el conte: "La Casa Reial Espanyola sol·licita a Capcom la retirada d’un dels vestits de Magneto a Marvel vs. Capcom 3"