Català i videojocs: Converses entorn de la Gamelab

Acaba de començar la Gamelab 2011, una fira que pretén agrupar professionals del sector d'arreu del món, convertir-se en cita obligada per a afeccionats i indústria i que serà durant aquests dies el centre de la nostra atenció. A banda del rebombori mediàtic, de les presentacions dels grans títols que sempre criden l'atenció, i de la presència de mites vivents dels videojocs, voldria fixar-me particularment una possibilitat que des de l'administració catalana ha deixat d'insinuar-se tímidament per a passar a perfilar-se com un objectiu i una qüestió d'interès prioritari: la publicació de videojocs en la nostra llengua.

Com en el cas polèmic del cinema, que no para mai de generar titulars i agres polèmiques entre els responsables de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, els espectadors, els empresaris de sales d'exhibició i els responsables de les principals productores cinematogràfiques del món, les anomenades majors, penso que massa sovint se centra el debat en el doblatge. Sorgeixen llavors els apassionats de la versió original i s'acaba generant una dialèctica tramposa i esbiaixada. Perquè, fent el paral·lelisme amb una frase que tots plegats hem pogut escoltar de tant en tant, de la mateixa manera que una llengua no se salva perquè els qui no la parlen l'aprenguin, sinó perquè no deixin de parlar-la els seus propis parlants, el que consolidarà el cinema en català no serà que forcem George Clooney, Johnny Depp, Nicole Kidman o Charlize Theron a parlar la nostra llengua per mitjà de la màgia artificial del doblatge, sinó que els nostres joves cineastes triïn el català quan rodin les seves pel·lícules i que sigui en català que les estrenin. Això, lamentablement, està encara lluny de ser normal. I amb els videojocs passa el mateix. De fet, la situació és molt pitjor.

Avui, a partir d'una piulada del compte corporatiu de @VaDeJocs a Twitter, he participat d'aquest debat absurd, que consisteix en haver de convèncer qui fa servir el català de forma normal que l'empri quan edita un producte cultural -un videojoc, en aquest cas. El nostre corresponsal a la Gamelab, David Blanco, publicava una frase de Fèlix Riera, el director de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC). Riera mirava de convèncer durant la conferència inaugural de la fira els qui podríem considerar actors rellevants del sector a fi que apostessin pel català en llançar els seus productes. "Si aposteu pel català als videojocs trobareu audiència que us donarà suport", deia.

La gràcia de les noves tecnologies és que ràpidament hi ha qui pot respondre, matisar o rebatre tota mena d'afirmacions, i un desenvolupador valencià d'aplicacions per a iOS no ha trigat a demanar públicament que algú aportés dades fiables que serveixin als professionals per a conèixer la possible demanda, o l'impacte en el mercat, d'un producte comercialitzat en llengua catalana (podeu trobar tota la conversa reproduïda al final de l'article). Penso que alguna cosa greu falla quan calen "dades reals" per a justificar que un producte cultural sigui comercialitzat en una llengua que coneixen més d'onze milions i mig de persones, per a set milions i mig de les quals el català és la seva llengua materna.

Entenc que la possible rendibilitat d'un producte preocupi a qui ha de llançar-lo, però és evident que tenim un problema dels grossos quan no són només els editors i desenvolupadors forans els qui es plantegen quin abast pot tenir un videojoc, un llibre, una pel·lícula, en català, sinó quan fins i tot els autòctons ens qüestionem si té cap sentit no ja el petit esforç d'una pista de subtítols en un devedé, o el doblatge d'unes veus, o la traducció d'uns textos, sinó de posar en marxa res originalment en la pròpia llengua. Sembla que sigui més raonable i més natural publicar en anglès, o en espanyol, i potser sí que es pot raonar, perquè es pot raonar tot, però de natural no ho és pas, no n'és gens, aquesta maniobra.

M'agrada llegir, veure pel·lícules, jugar, i fer el que sigui en la meva llengua, perquè per alguna cosa és, precisament, la meva llengua; per això, modestament, com a creador, trio la meva llengua quan escric, o quan dibuixo una tira còmica, i ho faria si fes cinema. De manera natural. Penso que hi haurà d'altra gent que, com jo, s'estimarà de llegir en català el que sigui que jo digui (si és que aconsegueixo dir res de cert interès, que això és una altra història), però sembla que aquesta realitat tan òbvia desperta dubtes insondables entre una part significativa de la població catalanoparlant. El que per a tots plegats hauria de ser tan natural, doncs, resulta que no n'és gens, o que planteja dilemes.

Si els catalanoparlants no juguem, no llegim, no veiem pel·lícules en català, si no fem ús de la nostra llengua, no sé qui dimoni ho haurà de fer. Si no fem jocs en la nostra llengua, ni redactem llibres en la nostra llengua, ni rodem pel·lícules en la nostra llengua no se m'acut cap raó per la qual ningú hauria de molestar-se a traduir al català cap joc, ni cap llibre, ni cap pel·lícula, ni res de res. Ep!, i si això no és prou argument, puc donar altres raons. Si em demanen dades reals, les tinc.

En Xavier Bosch, director i presentador de l'Àgora, reunia unes quantes d'aquestes raons no fa gaire dies al seu article Mort (i resurrecció) del català: El català és una llengua parlada a quatre estats, la setanta-cinquena més parlada al món, la dotzena a Europa. Vuitena llengua en blocs a internet, catorzena a Google, cent vint-i-sis universitats estrangeres imparteixen cursos de català. Hi ha més gent que sàpiga català que suec o danès... Hi ha mercat, doncs, per a convèncer dubitatius i incrèduls. Si parlem de dades reals i contrastables, vull dir, perquè si parlem de barreres mentals i d'autoestima sembla que tot ho tenim per fer i que haurem de lluitar molt en contra de nosaltres mateixos i les nostres supersticions i pors. Unes pors que no sé si són atàviques o si són induïdes, però que ens engavanyen de mala manera.

Crec que les conclusions que es poden extreure d'aquest text ja les he anat desgranant a cada paràgraf, o les pot extreure fàcilment el lector. Només diré, per a enllestir, que tots aquests dubtes que sempre es plantegen quan es tracta la qüestió que aquí he abordat generen, alhora, un altre mal, la perpètua justificació. I és tan absurda una cosa com l'altra.

Acostuma a anar així: el català cagadubtes es demana "un videojoc en català el compraria prou gent? Vols dir?... Però si no el voldria ningú!", i el català conscienciat li respon "oi tant! Però si el català és una llengua parlada a quatre estats, la setanta-cinquena més parlada al món, la dotzena a Europa, i bla bla bla", i esgrimiria tots els arguments, haguts i per haver, tan veraços i tan inapel·lables, que jo mateix he exposat unes ratlles més amunt, tot citant Bosch. Una cosa és tan artificial com l'altra, i la dinàmica s'enquista. Parlem, en el cas dels videojocs, d'una indústria encara nova, a més, i com deia Salva Fernández, redactor de MeriStation Magazine, en una de les piulades colaterals que ha generat la conversa d'aquest matí entre @EskemaGames i un servidor, "tot acaba caient pel seu propi pes, però anem una mica més tard que en altres àmbits".

Prometo no caure-hi de nou. D'ara endavant, si hi ha qui em pregunta si un producte comercialitzat en català seria viable, simplement li respondré "naturalment!". Primerament, perquè a mi m'atipa, ja, personalment, aquesta dinàmica enquistada. Però també i sobretot perquè les obvietats s'expliquen totes soles, ningú no qüestiona les veritats evidents. Massa explicació posa de manifest, precisament, que el que hauria de ser cert i natural no ho és tant com el català conscienciat es pensa. I, probablement, perquè la viabilitat d'un producte cultural en català estigui assegurada, als conscienciats ens caldria deixar de justificar-nos. O els incrèduls malfiats no deixaran de dubtar mai, i amb raó.