Batusses entre busca-raons

La proposta d'un gènere com els beat'em up (anomenats busca-raons en català) o els hack & slash -que reben el nom de colpeja i destrossa en la nostra llengua... però que també es podrien dir "estomaca, talla i fes xixina"- és, a priori, certament limitada. Un videojoc en el que anem avançant a base de cops de puny, de sabre, de fuet, de bastó, de ganxo i de cadenes, ofereix, en principi, poca varietat, més enllà de l'objecte triat per a castigar els nostres rivals... Vist un busca-raons vistos tots, doncs?

Evidentment, això, en major o menor mesura, passa amb tots els gèneres, hom podrà dir que en els jocs de trets anem disparant, ara amb un fusell, ara amb una pistola, ara amb qualsevol altra arma, per tal d'avançar. O que en els jocs de futbol, per molt que ho amaneixin amb gestió d'equips i fitxatges, la cosa sempre consisteix a fer entrar la pilota dins la porteria. Si bé això és cert, hi ha una oferta prou diferenciada en aquests altres gèneres i hi hagut una innegable evolució, per molt que molts d'aquests jocs semblin tallats per un mateix patró. Per contra, durant molt de temps ens trobàvem amb collites de videojocs de plantofades que produïen unes sensacions massa similars, al marge de les grans estrelles que han marcat tendència, a remolc de les quals s'ha posicionat la competència.

I és que, en el fons, els beat'em up dels primers temps dels videojocs, com els mítics Double Dragon (Technos, 1987), Golden Axe (SEGA, 1989), o Final Fight (Capcom, 1989), en els que als comandaments d'una màquina arcade podíem viure la fantasia de desfer-nos de tota mena d'oponents, per nombrosos i poderosos que fossin -mentre no caiguéssim derrotats i no se'ns exhaurissin els crèdits disponibles, per descomptat. Un esquema repetitiu, però que, al final de l'anterior generació de videoconsoles, després de donar mostres de cansament evidents, vivia un nou auge amb l'episodi que, a la pràctica, ha resultat un relleu no només de personatge protagonista representant, sinó de concepció de gènere. Així, Dante Sparda, estrella de Devil May Cry i un dels bucs insígnia de Capcom, després de convertir-se en l'estrella indiscutible del sector, veia com Kratos, l'heroi de les plataformes de Sony, li arrabassava la posició com a rei de les pinyes i els mastegots.

Devil May Cry havia de ser, en un principi, un nou episodi de Resident Evil, la saga zombi de Capcom, però en fases preliminars del desenvolupament del joc els seus responsables van adonar-se que estaven allunyant-se tant de l'argument original de la sèrie que van decidir inaugurar una nova franquícia. La sèrie narra les peripècies del jove Dante, caçador de dimonis professional i un dels dos fills bessons del dimoni Sparda amb una mortal. Sparda va compadir-se dels humans i va enfrontar-se a Mundus, comandant d'un gran exèrcit demoníac enviat a la terra amb la missió d'apoderar-se del món dels humans. El canvi en l'argument va propiciar també un canvi d'enfocament en la jugabilitat, i el que havia de ser un survival horror va veure la llum convertit en un beat'em up.Kratos, el guerrer espartà protagonista de God of War, també ha d'enfrontar-se a criatures d'allò més tenebrós, en aquest cas els déus i els monstres fabulosos de la mitologia grega, que miren d'impedir-li el seu objectiu de destruir l'Olimp.

Primer amb Devil May Cry, i després amb God of War, els beat'em up, en tots els sentits. Un gènere de premisses tan limitades, que podria haver-se exhaurit davant de títols d'altre tipus i de noves classes de videojocs, ha reviscolat notablement, fins al punt que han aparegut d'altres candidats a reptar l'usurpador del tron del déu de la guerra de la mitologia grega, per provar d'aconseguir de fer-lo fora del seu Olimp particular. Tot ha estat debades, però, malgrat que la fi anunciada de les aventures de l'espartà, amb la darrera part de la seva trilogia -deixant al marge els episodis de la seva epopeia a PlayStation Portable, imprescindibles, altrament, i reeditats, com les anteriors entregues numèriques de la sèrie, en alta definició per a PS3- ha empès no poques companyies a mirar d'oferir d'altres jocs que poguessin aconseguir el favor dels qui han seguit el paladí de Sony amb delit.

Així, ni els títols que partien amb un cert avantatge, pel fet de pertànyer a una franquícia amb legions de fanàtics aferrissats, com Conan, el personatge de Robert E. Howard, o Galen Marek, Starkiller, l'aprenent renegat de Darth Vader a The Force Unleashed, un joc emmarcat dins l'univers d'Star Wars, no han suposat una candidatura seriosa. El darrer Prince of Persia pretenia recuperar la màgia de les acrobàcies del protagonista de la Trilogia de les Arenes del Temps, després d'una reinvenció fallida, i no es pot dir que se n'hagi sortit millor, tot i anar acompanyat en el seu llançament d'una pel·lícula -prou digna- de la companyia Disney. Millors crítiques han aconseguit jocs com Dante's Inferno (benvingut i ben gaudit per molts tafurs, potser per la seva manca evident de pretensions), com Darksiders (que bevia, alhora, de bons jocs d'aventura, com The Legend of Zelda), o com Bayonetta, (que tot i la seva espectacularitat i el seu impecable disseny artístic, amb escenaris deutors de l'arquitectura gaudiniana, potser era massa japonès per al gust occidental).

Amb tot, però, la conclusió de God of War no ha comportat cap canvi de testimoni evident. Potser per això des de Capcom s'han proposat de rellançar Devil May Cry, esperant, segurament, que Dante Sparda recuperaria la seva antiga posició, un cop conclòs el regnat de Kratos. Han confiat la tasca de rellançar la franquícia a Ninja Theory, un estudi que ha demostrat amb Heavenly Sword (PS3, 2007) i Enslaved: Odyssey to the West (X360 i PS3, 2010) que pot signar jocs de bolets i castanyes molt vistosos, espectaculars i entretinguts.DmC serà el nom d'aquesta preqüela de les aventures del caçador de dimonis de Capcom, que narrarà els seus anys d'adolescència. De moment, l'aspecte de trinxeraire que lluirà l'heroi de Capcom no ha deixat indiferent ningú.

Sembla que ningú no comptava que aparegués cap alumne avantatjat. Així ha estat com Castlevania: Lords of Shadow va sorprendre tothom l'any passat, amb una proposta fresca, amb referents més que evidents que els seus artífexs no es molesten en dissimular, no només provinents al gènere al qual s'emmarca, essent fidel a la seva formula original, antany guanyadora i alhora emprenent la tasca de reescriure la seva pròpia història partint de zero per a guanyar l'atenció i el favor d'un públic que potser no coneix els jocs que van donar lloc a la franquícia vampírica per excel·lència.

Ha estat esprement una fórmula que podia semblar gastada, fent els beat'em up i els hack'n slash més eclèctics, amalgamant-ne l'essència amb algunes característiques definitòries de productes de diferents menes i enriquint fins a límits insospitats una jugabilitat que en bona mesura es basava originalment en poc més que repicar botons frenèticament, que els artífexs d'aquests jocs han aconseguit no només oferir amb alguns dels títols esmentats en aquestes ratlles els millors exponents del gènere en els darrers anys, sinó també garantir-ne la supervivència. Tot i la conclusió de la saga del déu de la guerra, fins ara líder indiscutible dels busca-raons, els afeccionats a aquesta mena de videojocs albirem un horitzó prometedor.