Domestic Sampler

Domestic Sampler
Arnau Sabaté

Banda sonora per a les eleccions Nordamericanes de 2016

Per vèncer a Donald Trump

Banda sonora per a les eleccions americanes Zoom

Banda sonora per a les eleccions americanes

La globalització les té aquestes coses, fa que una cosa que estigui passant a l’altra punta del món ens condicioni l’existència. Si, a més a més, els Estats Units intervenen en aquesta equació, el resultat fa que prengui encara més rellevància. Els mitjans fa dies que se'n fan ressò, i especialment aquests darrers dies la premsa del país en parla com si ens hi anés la vida. Aquest post, però, no pretén aprofundir en l’anàlisi polític sinó que l’objectiu és traçar una breu banda sonora que durarà el que duri l’anàlisi de la jornada electoral, i que recull 6 discos contemporanis, cinc dels quals són àlbums i l'altre és una compilació. La particularitat és que tots clamen -uns d'una manera més evident que uns altres- en contra del model de societat discriminatòria, racista, reaccionària, misògina i patriarcal que desitja Donald Trump per als Estats Units.

Cliqueu aquí per posar play a la banda sonora.

La música és un reflex de la societat, i personalment sempre m’han atret els artistes que utilitzen l'art com a mitjà de denúncia, o per a descriure què passa al seu voltant. Des d’aquest punt de vista admeto que em vaig sentir atret des del minut zero per “Freetown Sound” de Blood Orange, que va publicar-se el passat mes de juny via Domino Records. El tercer disc d’aquest artista britànic resident als Estats Units és una declaració d’intencions des del títol fins a la darrera de les lletres, i a mi personalment és el que m'ha inspirat per esciure aquest post. És probablement un dels discos que més he escoltant aquest any, i segons el meu criteri un dels millors discos que s'editaran enguany. Freetown és la capital de Sierra Leone, d’on n'és originari el seu pare, i precisament l'orígen de les persones és la qüestió de la que parteix l'artista per teixir un disc carregat de denúncia contra el racisme. Dev Haynes, que és el nom real de Blood Orange, és britànic tot i que resideix als EUA des de 2007, i el disc el va publicar en un moment en el qual el seu país estava en plena campanya del Brèxit, per la qual ell evidentment s'hi va posicionar en contra. El disc, però, també conté proclames en contra de la societat patriarcal, per vèncer la tant necessària LGTfòbia, i enfocat des d'una òptica social feminista.

Musicalment, a més, “Freetown Sound” és un disc rodó, que combina melodies funk inspirades en el so narcòtic de les característiques línies de sintetitzador dels vuitanta, però que al mateix temps el disc té un so absolutament contemporani, que estableix les bases del que podria considerar-se com un referent del R&B i el pop mainstream. Dev Haynes sap el què és fa, en matèria musical. Hi ha qui podria considerar-lo com un paio que se suma al carro de les modes, i no els hi manca raó. Però val a dir que Haynes és un tio brillant, i que si tot ho fa com a “Freetown Sound”, no podem jutjar-lo des d'aquesta perspectiva. A principis del 2000, Haynes va formar part de la moda dance-punk al capdavant de Test Icicles; més endavant va endinsar-se en l’escena indie al amb Light Speed Champion, i ja al tombant de la primera dècada del 2000 va evolucionar cap al so de l’R&B més matisat amb Blood Orange, amb els que ja ha editat tres discos.

eacc2030 Zoom

eacc2030

Un disc amb el que molt probablement va inspirar-se Dev Haynes quan va composar “Freetown Sound” va ser “To Pimp a Butterfly” (2015) de Kendrick Lamar, un disc absolutament brillant i d'un artista que sens dubte marcarà un abans i un després en l'escena de Hip Hop contemporani. Kendrick Lamar no falla mai, perquè tots els seus discos són meravellosos. Si encara no us hi heu familiaritzat mai, us recomano començar per “good Kid, m.A.A.d city”. Tanmateix, avui parlem de reafirmar-se en l’orgull de formar part d’una comunitat que històricament ha estat en inferioritat de condicions als Estats Units des del punt de vista dels drets socials, i “To Pimp A Butterfly” és EL disc. El sampler inicial ho deixa prou clar: “Every Nigger Is a Star”, i entre bases que inclouen el gran ventall de músiques que han influenciat l’evolució del hip hop al llarg de la història hi circula música tant variada com jazz, sons afrocaribenys, pop, funk i spokenword.

Kendrik Lamar Zoom

Kendrik Lamar

Un altre disc absolutament contemporani, tot i que anterior als que s’han mencionat fins ara és “Black Messiah” (2014) de D'Angelo, un disc que mai serà suficientment aclamat per la crítica i molt menys per l’exposició que ha tingut aquest artista i concretament aquest disc en el públic majoritari. Només cal contrastar els 140 milions de reproduccions que té Kendrick Lamar a “King Kunta” a Spotify respecte els 13 milions de plays de “Really Love” de D’Angelo al mateix servei d’streaming. Un disc carregat de simbolisme i referents, que musicalment crea un discurs molt personal teixit amb arguments musicals contemporanis i avantguardistes que suposen un abans i un després per a la música negra. L’àlbum conté R&B, Soul, Spokenword, Funk, Jazz i Hip Hop futurista. És un disc amb un missatge social molt més subtil que no pas els altres que recomano en aquest post, però no per això menys punyent pel que fa a la reivindicació.

DAngelo-BlackMessiah Zoom

DAngelo-BlackMessiah

Una altra joia que no seria just oblidar-se és el triple disc que Kamashi Washington va signar com a debut l’any passat amb el segell Brainfeeder de Flying Lotus. “The Epic” (2015) és una declaració d’intencions pel que fa a revindicació política, des del punt de vista en que el disc parteix del free-jazz com a gènere propi de la cultura revolucionària afroamericana, però Kamashi l’obre al gran públic, fent-lo accessible a gairebé tothom i amb una voluntat inclusiva de dur-lo a la cruïlla amb altres gèneres: soul, afrobeat i elements electrònica. Val a dir que abans d’acomiadar les recomanacions d’artistes afroamericans no seria just fer-se ressò de la necessària quota femenina, sobretot tenint en compte que estem teixint una banda sonora en contra de Donald Trump, misogin empedreït, citant a Erykah Badu quan la seva darrera referència, el mixtape, “But You Can Use My Phone” compleix un any justament aquests dies.

Erykah Badu Zoom

Erykah Badu

Per acomiadar el post ens desmarquem estilísticament del que fins ara ha estat la línia artística d’aquesta banda sonora, principalment monopolitzada per artistes afroamericans, per combatre a Trump des del moll de l’os, i des d’on a ell li fa més mal: destacant la influència dels músics llatins en la cultura nordamericana amb dos recopilatoris del segell londinenc Soul Jazz Records. Ens referim a “Nu Yorica! Culture Clash In New York City: Experiments in Latin Music 1970-77”. Aquest recopilatori es va editar originalment l’any 1996, però l’any passat es va reeditar amb una versió estesa i remasteritzada absolutament recomanable que repassa el llegat musical dels immigrants provinents de Llatinoamèrica als Estats Units, i la petjada que van deixar en el Latin, el Soul, el Jazz i el Funk. A aquests recopilatoris els segueix un tercer volum igual de meravellós, i actualment descatalogat, anomenat "Nu Yorka Roots".

Podeu seguir aquesta llista de reproducció a Spotify on hi trobareu tots aquests discos.

Nu Yorica! Zoom

Nu Yorica!