CINEMA
XAVI SERRA

12 birres abans de l'apocalipsi

Edgar Wright uneix comèdia típicament anglesa i ciència-ficció a 'Bienvenidos al fin del mundo'

"Heu viscut una d'aquelles nits que comença com qualsevol altra i acaba sent la millor de la teva vida? Jo sí". Qui parla és Gary King, el protagonista de Bienvenidos al fin del mundo , i l'objectiu de la nit en qüestió era ben simple: "Dotze pubs, dotze pintes. Començant per The First Post i acabant a The World's End". Vint anys després d'aquella mítica bacanal d'alcohol, drogues, picabaralles i sexe en lavabos, el Gary ja no és un adolescent celebrant el final de l'institut amb els seus amics, sinó un bala perduda sense ofici ni benefici que es lamenta davant dels seus companys del grup de teràpia per a addictes.

Però el record d'aquella nit, com una magdalena de Proust farcida d'herba i regada amb Guinness, desperta la fera que el Gary porta dins. Decideix reunir la colla de l'institut per enllestir el que fa vint anys van deixar a mitges, vençuts per l'embriaguesa: la "milla daurada", el tour etílic complet pels dotze pubs de Newton Haven. El problema serà que, tot i que el Gary continua instal·lat -en tots els aspectes de la seva vida- en la inconsciència peterpanesca de la postadolescència, els seus antics amics s'han fet grans i són homes com cal, amb família i responsabilitats.

UN CORNETTO DE TRES SABORS

Amb aquesta premissa tan irresistiblement estúpida arrenca el quart film del britànic Edgar Wright, el tercer que escriu a quatre mans amb Simon Pegg i que protagonitza el duet format pel mateix Pegg i Nick Frost. Les pel·lícules de Wright, Pegg i Frost -que van coincidir per primera vegada a la sèrie Spaced - tenen, de fet, un segell aglutinador: totes integren de manera gamberra ingredients del cinema de gènere ianqui -l'univers zombi de George A. Romero a Zombies party , els blockbusters d'acció de Jerry Bruckheimer a Arma fatal i els films d'invasions alienígenes a l'estil de La invasió dels ultracossos a Bienvenidos al fin del mundo - en un marc costumista decididament british , alhora que exploren l'amistat masculina i la immaduresa associada a la fixació d'uns determinats referents.

Tot i que independents, les tres cintes estan plenes de connexions i gags -com el d'un personatge estimbant-se contra una tanca- que reapareixen en les pel·lícules següents. Un d'ells és el del Cornetto, un gelat que protagonitza un acudit en els tres films i que Wright i companyia han fet servir per batejar la sèrie de films com la Trilogia del Cornetto de tres sabors . "És la nostra versió de la Trilogia dels tres colors de Kieslowski", bromejava Wright a la promoció.

REUNINT LA BANDA

Però la broma de Wright conté una veritat: Bienvenidos al fin del mundo no només té caràcter de tancament per la trama apocalíptica que es revela a la meitat de la història, sinó perquè Wrigh i Pegg volen que serveixi de conclusió dels temes explorats des de Zombies party . És per això que el càsting aplega bona part dels actors que han participat en les entregues anteriors, des de Martin Freeman (el Bilbo d' El hòbbit ) a Paddy Considine, Julia Deakin o Billy Nighy, en una reunió de la banda paral·lela a la que impulsa el Gary.

LA MÚSICA DE LA FI DEL MÓN

Amb Wright i Pegg al guió és inevitable que la pel·lícula estigui farcida de referències al cinema, els còmics i la cultura popular en general. Però és la música qui té el protagonisme a Bienvenidos al fin del mundo : la fixació de Gary per un període determinat de la seva vida es trasllada a la banda sonora, un festí del so Manchester de finals dels 80 i principis dels 90 i els himnes de l'època de grups del pop britànic com Suede, Pulp, Blur i Primal Scream, que a través del sampler inicial de Loaded -extret del discurs de Peter Fonda a Els àngels de l'infern de Corman- juguen un rol tan inesperat com brillant en el clímax del film.