La bella y la bestia

¿Un conte gòtic pot ser explicat com si no ho fos? En mans de Christophe Gans em temo que no. I és que, més enllà del fet que la literatura europea del segle XVIII estigui tan empeltada de la particular penombra estètica i conceptual que tots convenim a anomenar gòtic, un no pot deixar de pensar que aquesta etiqueta ja és un lloc comú, un imaginari recurrent i identificable amb poques sorpreses per proposar. Gans executa amb diligència un film mil·limètric, injectat d’indiscutible bellesa i instint per al bon espectacle mainstream.

És capaç de mantenir-se en un punt intermedi entre l’accessibilitat de Disney -el film de 1991- i el referent més culte possible -l’extraordinària versió de Jean Cocteau de 1946-. En el seu arravatament rococó i fantasmagòric em va semblar detectar també espurnes dickensianes: Grans esperances, de David Lean. Potser el més qüestionable és precisament que el film no aposta per proposar-nos cap mirada especialment personal més enllà de la ja previsible opulència estètica i operística. Per anar completant etapes només cal que Tim Burton en faci també la seva versió i ja hi serem tots.