CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

El atlas de las nubes

El atlas de las nubes Zoom

Direcció i guió: Tom Tykwer, Andy Wachowski, Lana Wachowski. 172 minuts. Estats Units (2012).Amb Tom Hanks, Halle Berry, Jim Broadbent, Hugo Weaving.

De La font de la vida (Darren Aronofsky) a L'arbre de la vida (Terrence Malick), el cinema del segle XXI sembla encaparrat a posar en imatges la idea que "tot està connectat". I, de fet, aquesta espècie de mantra new age va servir de frase promocional per al bestseller de David Mitchell que ara han portat al cinema, a sis mans, els germans Wachowski i Tom Tykwer. Per desgràcia, l'aspecte més interessant de la novel·la -el joc amb les diferències de to i estil de diversos gèneres literaris- queda desdibuixat pels impulsos grandiloqüents i pirotècnics dels Wachowski. Sorprèn l'homogeneïtat formal d'una pel·lícula que navega superficialment pel cinema d'aventures, la ciència-ficció, l'espionatge, la comèdia... Sembla com si els Wachowski haguessin renunciat al joc formal en favor de clarificar al màxim el missatge de la pel·lícula: la idea que només l'amor pot doblegar la cara més perniciosa de la civilització i el progrés. Un concepte subratllat fins a la sacietat per una extensa nòmina de personatges que, en un flagrant desencert per part dels directors, són interpretats per un petit grup d'actors que llueixen uns maquillatges esperpèntics. Així, trobem els mateixos rostres invocant els mateixos conflictes i conclusions en un aparatós muntatge associatiu que entrecreua les històries fins a eliminar qualsevol ombra de misteri. Així, tot i l'encant que desprèn aquesta pel·lícula desmesurada, megalòmana i gairebé kamikaze, la seva proposta de gran espectacle amb missatge acaba submergida en un cúmul de bones intencions i en una visió del cinema més ortodoxa del que podria semblar.