150 anys de Martini

De nit, el senyor Luigi Rossi atenia la seva nombrosa família i dormia amb els vastos camps de conreu i vinyes de Pessione, al Piemont, als seus peus. De dia, baixava les escales i desplegava tot el seu art de vinificador i herborista a la fàbrica Martini Rossi, instal·lada en un palauet que aviat es veuria envoltat de maons vermells i xemeneies.

El senyor Rossi i Alessandro Martini, un emprenedor avançat al seu temps, juntament amb Teofilo Sola, comptable, mort prematurament, havien fundat una marca d'aperitius, i des de la carena de Monferrato estaven a punt de conquerir el món amb la seva barreja secreta i única d'herbes aromàtiques, vi, absenta i flors oloroses. Les caixes de vermut viatjarien en tren, carruatge de cavall, vaixell de vapor i fins i tot camell per dur el sol d'Itàlia a tots els bars del planeta. I va arribar el dia que en Bond, James Bond, no va voler cap altra cosa que un Martini amb vodka agitat, no remenat. Ara la marca celebra 150 anys d'història.

DEL RISORGIMENTO A HOLLYWOOD

Eren els temps del Risorgimento i de la Belle Époque. Encara que Hipòcrates ja havia experimentat amb el vi especiat i que va ser la cort bàvara qui va donar nom als aperitius aromatitzats i macerats ( wermut , absenta en alemany), els primers vermouths van ser patentats a Torí i Milà, i van fer furor entre la burgesia emergent que freqüentava els salons.

Martini i Rossi tenien entre mans un beuratge únic i, amb una visió empresarial que encara s'estudia a les escoles, van decidir internacionalitzar el producte. Van començar a guanyar premis a les grans exposicions internacionals, com les de Dublín i París, i moltes cases reials, des d'Itàlia al Japó, van nomenar-los proveïdors oficials. El 1890 ja exportaven més de 300.000 caixes de vermut als Estats Units, i cap als anys 50 van intensificar les seves campanyes de publicitat, assimilant el producte a escenaris chic .

En el seu pla d'expansió mundial, el vermut Martini va fer les maletes i va establir-se també a l'Argentina, el Japó i Barcelona. Molts dels seus representants eren familiars del mateix Alessandro.

UN DELS NOSTRES

A Barcelona concretament va arribar de la mà de Flaminio Mezzalama, que s'ocupava de la fàbrica a Sant Martí de Provençals, però que també despatxava vermut, i que fou un dels benaurats culpables que la beguda arrelés tant a casa nostra: primer va obrir el Petit Torino, al carrer Escudellers (avui Grill Room) i després el llegendari Café Torino, més conegut com el Palau del Vermut , a la cantonada del passeig de Gràcia i la Gran Via (un establiment ja desaparegut, al lloc on avui hi ha la joieria Tous).

En el disseny del Café Torino, una joia del modernisme, hi havien participat Antoni Gaudi, Pere Falqués i Josep Puig i Cadafalch, i tal era la seva popularitat que cap barceloní ni cap visitant no podia saltar-se la cita. De fet, l'aperitiu Martini & Rossi era tan famós que la policia va desmantellar el 1892 un magatzem al carrer Salvà on dos italians el falsificaven.

A la cantonada del davant del Café Torino, unes dècades més tard (del 1961 a 1980) s'hi va ubicar precisament la Terrassa Martini. Al pis 13 de l'edifici del Banc Rural i Mediterrani (propietat del sindicat vertical), avui ocupat per Zara a la planta baixa i trufat d'apartaments de luxe, Martini&Rossi va instal·lar-hi una de les seves terrasses internacionals.

N'hi va haver a París (la primera, al número 52 de Champs Elysées), Milà, Londres, Brussel·les, São Paulo i Ginebra... però la de Barcelona va venir a animar els dies -obria a l'hora de l'aperitiu, i als vespres només fins a l'hora de sopar- d'una ciutat deprimida per la postguerra i el franquisme.

COSMOPOLITA I LLAMPANT

John Wayne, Gina Lollobrigida, José María de Porcióles, Mario Cabré, Juan Antonio Samaranch, el Lute, Paco Candel, Joan Manuel Serrat -que va tenir problemes perquè anava sense corbata-... La terrassa Martini era una cosa tan "cosmopolita i llampant", segons escrivia Pere Gimferrer, que la primera vegada que el poeta hi va anar es va fer acompanyar per una edició antiga de Lord Jim , de Joseph Conrad.

Actualment, els ingredients secrets de la fórmula Martini només els coneixen quatre persones i la recepta es manté gelosament guardada en una caixa forta a Ginebra. La història té gust d'artemísia.n