CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

12 años de esclavitud

*** Direcció: Steve McQueen. Guió: John Ridley. 133 minuts. Regne Unit (2013).Amb Chiwetel Ejiofor, Michael Fassbender, Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Paul Giamatti, Sarah Paulson i Brad Pitt.

Nova batalla en la guerra que Steve McQueen manté amb... Steve McQueen. El director de cinema actual continua barallant-se amb el videoartista que era ell mateix fa uns anys. És a dir, que cada nova pel·lícula d'aquest cineasta irlandès es pot percebre com una lluita entre un autor que adopta cada vegada més l'estil de fer cinema des de les convencions i el creador que es resisteix a deixar d'explorar els límits del llenguatge audiovisual. Els resultats d'aquests frec a frecs poden ser més o menys reeixits o més o menys irregulars, com passava amb els anteriors films de McQueen, Hunger o Shame, però mai són carents de força i interès. ¿I cal saber tot això si vas a veure 12 años de esclavitud ? Doncs... no. Tot i que tenir aquest bagatge pot ser útil per valorar l'obra, es tracta d'una pel·lícula que s'explica bastant per ella sola. La història d'un esclau afroamericà del segle XIX que ja havia conegut la vida com a home lliure als Estats Units abans de rebre fuetades és tan intensa i dolorosa que no necessita contextualitzacions autorals (ni, de passada, nominacions als Oscars...). Un espectador que entri verge a la sala es trobarà amb un senyor drama que integra amb força naturalitat dins de la narrativa clàssica americana alguns flaixos de risc audiovisual i diverses imatges de xoc. Pel·lícula molt física però també molt cerebral (el personatge és un inusual esclau il·lustrat), 12 años de esclavitud és, juntament amb Lincoln o Django desencadenado, la tercera i definitiva pota del trespeus revisionista del cinema recent sobre l'infame era de l'esclavatge als EUA.