15 años y un día

Al cinema de Gracia Querejeta se'l veu a venir d'una hora lluny. És un cinema de tesi , discursiu i enllaunat, al qual sempre se li veu el llautó perquè parla engoladament de temes amb majúscules: la solitud, la incomunicació, la rebel·lia, les relacions humanes, etc. 15 años y un día segueix l'òrbita deixada per la irregular però defensable 7 mesas de billar francés i la soporífera Héctor, i ens parla de la relació d'una mare amb el seu fill adolescent i problemàtic i de la decisiva aparició de l'avi -un exmilitar dur i exigent- per mirar de portar-lo pel bon camí. No se li pot negar, al film, un bon fons reflexiu, i tampoc a Querejeta les ganes de treballar un cinema fet amb bona matèria primera, però el resultat és tan prefabricat i els diàlegs tan poc naturals que sembla que estiguem veient ràdio filmada. Tito Valverde sempre m'ha semblat un bon actor i Maribel Verdú una actriu superdotada per a la naturalitat i el magnetisme. Però aquí sembla que portin a sobre un abric de pells que pesa una tona i mitja, una intencionalitat embafadora i autocomplaent.