CINEMA
JOAN PONS

Una altra pel·li de vampirs?

Al fals documental ‘Lo que hacemos en las sombras’ quatre paios comparteixen pis i... xuclen sang

Una altra pel·li de vampirs? Zoom

Recordeu la sèrie britànica Els joves? Esclar que la recordeu, quina pregunta. Tothom que va créixer als anys 80 sintonitzant Televisió de Catalunya sap qui eren en Vyvyan, en Rick, en Neil i en Mike (fins i tot sap qui era en Jerzei Balowski o en Brigada Antidisturbis). Doncs bé, ara imagineu-vos que aquests quatre cèlebres personatges en lloc de joves londinencs eixelebrats fossin vampirs. I en lloc d’una sitcom, els seus problemes de convivència es plantegessin en format de fals documental. Au, doncs ja teniu Lo que hacemos en las sombras.

No obstant, la comparació no és del tot exacta. Sí que hi ha un vampir d’aquest pis compartit que és una mica amanerat com en Rick (és un dandi centreeuropeu), un altre que és tan punk com en Vyvyan (és una espècie de Vlad l’Empalador de pega) i, fins i tot, un que podria passar per cockney com en Mike (és un escocès educat a l’escola del carrer). Però no hi ha un equivalent hippie que faci d’en Neil. Al seu lloc, hi ha una mena de Nosferatu que gairebé no parla i que, potser, és l’únic de tots aquest quatre vampirs que fa por de veritat i no riure. Ah!, i no ens oblidem de la diferència principal: els quatre protagonistes de Lo que hacemos en las sombras no són precisament joves: el més petit gairebé té... 200 anys!, i el més gran... 800!

Si aquesta pel·lícula es limités a descriure les batusses quotidianes d’aquests personatges amb ullals, ja donaria peu a un reguitzell de gags (de fet, arrenca amb una discussió sobre com es reparteixen les feines domèstiques). Però, perquè la gràcia del film no s’esbravi al primer quart d’hora, s’hi introdueixen elements de comèdia de situació de manera molt astuta: l’arribada d’un vampir de nova fornada, que té tots els tics d’un nou-ric. La seva nova condició de xuclador de sang immortal (en fa ostentació barroera sempre que pot) és el detonant d’una sèrie d’embolics que fan que Lo que hacemos en las sombras desbordi el seu format de fals documental simpàtic per convertir-se també en una gran comèdia.

No és aquesta la primera vegada que ens trobem davant d’un mockumentary sobre vampirs. El 2010 ja es va poder veure al Festival de Sitges Vampires de Vincent Lannoo, una espècie de 60 minuts en broma sobre la comunitat vampírica de la Brussel·les actual. No estava malament (hi havia un gran running gag : les morts successives dels suposats membres de l’equip de rodatge, perquè els vampirs protagonistes del documental no es podien estar de mossegar-los), però tampoc matava. Tampoc és la primera vegada que veiem una ficció que especula sobre la integració d’aquests éssers de fantasia dins del món real i del nostre temps (aquí la llista és llarga: des de la sèrie True blood fins al film Només els amants sobreviuen, passant per Crepuscle ).

Llavors, què té d’especial Lo que hacemos en las sombras per haver guanyat el premi del públic al darrer Sitges si és tan poc original? Doncs que el seu model de ficció no és cap d’aquest que hem esmentat anteriorment, sinó els il·lustres mockumentaries de Christopher Guest. De fet, podríem dir que Lo que hacemos en las sombras és l’ Spinal Tap dels vampirs. Sí, estem parlant d’aquest nivell d’excel·lència còmica.

Si els gags, l’entramat humorístic i el timing de comèdia de Lo que hacemos en las sombras són tan efectius i, en molts moments, brillants, és perquè al darrere hi ha una fera ferotge de la comicitat moderna com Jemaine Clement. Aquest neozelandès ja havia redibuixat en aquest segle els contorns de l’humor il·lustrat (potser també de l’humor poca-solta) amb els espectacles i la sèrie Flight of the conchords. Ell era l’alt de les ulleres de la parella de músics-humoristes que formava amb Bret Mckenzie.

Del seu posat d’estaquirot inexpressiu amb un puntet nerd també en podem gaudir a Lo que hacemos en las sombras: ell és el vampir que prové de l’Edat Mitjana i va per la vida creient-se el Gary Oldman del Drácula de Coppola. Tot i que el seu geni no es limita a les seves aparicions en pantalla: també és responsable del guió i la direcció conjuntament amb Taika Cohen (un altre còmic de Nova Zelanda, que al film fa el paper d’heroi romàntic poca-traça).

Tots dos actors-guionistes-directors ja havien treballat junts abans d’aquest film. Va ser a l’estranyíssima però entranyable comèdia indie del 2007 Eagle vs Shark. Taika Cohen (que encara es feia dir Taiki Waititi) dirigia i Jemaine Clement protagonitzava una d’aquelles pel·lícules tan peculiars (és una de les comèdies romàntiques més peculiars que et puguis trobar) que ens conviden a corroborar que, sí, que als antípodes es fan les coses d’una altra manera. Però, això sí, riuen igual que a tot arreu.|