Zoolander 2

Si la primera entrega de Zoolander era el Ciutadà Kane de la nova comèdia nord-americana, ¿per què la segona és el Torrente 4 de les seqüeles? ¿Què ha fet llufa en una continuació que torna a fer llenya d’un món -el de les passarel·les i l’alta costura- que les xarxes i el culte a la celebritat han fet cada dia més parodiable? No és perquè no es puguin fer seqüeles de comèdies, sobretot quan l’humor sorgeix més dels personatges que de les situacions. Tampoc perquè falti cap actor de l’original: hi són tots, des de Ben Stiller fins a Will Ferrell, i en plena forma. El problema és que, presoner de l’estatus de culte assolit pel primer Zoolander, Stiller opta per repetir la fórmula guanyadora i fins i tot els acudits de l’original, que ara es veuen venir d’una hora lluny. L’única novetat és que ara hi ha més personatges, més acció, més cameos i més pressupost, però moltes menys rialles. Perduda la inspiració, els gags van passant per la pantalla sense acabar de funcionar, provocant la indiferència i fins i tot l’avorriment. L’enginy, a Zoolander 2, ja no es porta. |