CARA A CARA

Xarim Aresté entrevista Josele Santiago

Josele Santiago (Los Enemigos) i Xarim Aresté (Very Pomelo) són el rock and roll d'aquí i d'allà. Aquest dissabte es veuran les cares al Black Music Festival de Girona

Xarim Aresté Josele Santiago Entrevista Zoom

X. A. |¿En quin moment et vas lliurar a la música, deixant-ho tot de banda? ¿Va haver-hi una cançó o un artista detonant?
J. S. |Vaig entendre que si volia continuar escrivint cançons hauria de sortir a tocar-les. Sobretot perquè, si no, no les escoltaria ningú. Em va agradar la carretera, i després ja no vaig voler, saber o poder fer una altra cosa. No recordo cap moment d'epifania, més aviat va ser un enverinament gradual.

¿Sents que el teu ofici està desprotegit, o ja està bé així i que els obstacles afavoreixin la creativitat?
Si no ets milionari, estàs desprotegit. Et dediquis al que sigui. Però si es tingués en compte un règim de Seguretat Social per al nostre gremi, potser ens sentiríem una mica més tranquils. D'altra banda, no crec que els obstacles afavoreixin la creativitat. Ni que mort de gana s'escrigui millor. Tot aquest rotllo del maleïdisme fa pudor. Amb gana s'escriu fatal i es toca pitjor.

Fa la sensació que els grups d'abans eren menys acomplexats. ¿La gent avui és més conservadora o què passa?
No et creguis, actualment hi ha gent fotent-li un morro impressionant a això de la música. Alguns fins i tot arriben a prendre's seriosament a ells mateixos i acaben triomfant com l'Avecrem. Després se'ls empassa la terra. Però sobretot trobo a faltar les cançons. Tinc la sensació que cada vegada es toca millor i s'escriu pitjor.

¿Escoltes grups nous o tires de velles joies? ¿Encara et busques la vida per trobar música?
Sóc client habitual de diverses botigues de discos. Procuro estar informat i em deixo aconsellar, però mai compro un disc sense haver-lo escoltat abans. Un bon disc pot proporcionar molta felicitat al llarg de tota una vida, però s'ha de saber el que es compra, cony.

¿Tens especial estima per algun compositor?
Tinc moltes debilitats: Willie Dixon, Johnny Cash, Chuck Berry, Randy Newman, Ray Davies, Carole King, Leiber & Stoller, Doc Pomus, Bob Dylan, Stevie Wonder, Robbie Robertson, Neil Young, Lou Reed, Kiko Veneno… Mare meva, crec que serà millor que pari.

¿Es pot entendre la música dels últims 50 anys sense associar-la als tòxics?
Entendre-la probablement no, però gaudir-ne segur que sí.

Desprens molta pau interior. Què et prens?
Deu ser més timidesa que una altra cosa, perquè sempre estic amb batalles internes, merda. Si no és una cosa és l'altra. Un caos que no hi ha per on agafar. Intento no esquitxar, això és tot.