CRÍTICA DE CINEMA
ALEJANDRO G. CALVO

X-Men: Días del futuro pasado

**** Direcció: Bryan Singer Guió: Simon Kinberg. 131 minuts. Estats Units (2014). Amb Michael Fassbender i Hugh Jackman. Per a fans de Marvel (i del cinema espectacular en general)

Días del futuro pasado és, juntament amb La saga de Fénix Oscura i Los nuevos X-Men, el còmic més celebrat de la Patrulla X. Creat per Chris Claremont i John Byrne el 1981, presentava un futur distòpic (any 2013) en uns Estats Units convertits en un cementiri de cendres i cadàvers on els pocs mutants supervivents estan retinguts en camps de concentració. L’única manera de canviar la història passa per enviar la consciència de Kitty Pryde a la seva encarnació jove, alertar la Patrulla X i evitar la massacre. Bryan Singer, que des que va abandonar la saga mutant no n’encertava ni una, torna a agafar les regnes de la franquícia i, aprofitant la conjuntura temporal, nodreix la cinta amb tots els productes fílmics passats: la trilogia original, la versió ambientada als 60 de Matthew Vaughn i els spin-off de Lobezno, en una mena d’ all-star mutant que acaba convencent més per acumulació que pels valors intrínsecs del relat. Canviant Kitty Pryde per Lobezno com a vehicle narratiu, X-Men: Días del futuro pasado desplega l’espectacle mutant definitiu, emulant tant l’èpica dramàtica com l’espectacularitat de la totpoderosa Els venjadors. El resultat és un film ple d’excessos, tan vigorós en les seves seqüències d’acció -alerta a la fuga de Magneto, que sembla un capítol psicotròpic de Missió impossible - com inestable a l’hora de fer creïble el seu zeitgeist dramàtic. Tant li fa. Al final, un no pot evitar deixar-se seduir pel costat pulp de les imatges -els devastadors atacs dels sentinelles són de traca i mocador- i sucumbir davant del gran desplegament d’accions límit. Vaja, que al final Singer se’n surt i firma un gran blockbuster estiuenc que rellança els X-Men (al complet) per al futur.