CINEMA
XAVI SERRA

‘Whiplash’: tortura a l’aula de música

El duel entre un estudiant de bateria i el seu sàdic professor centra l’última sensació del Festival de Sundance

‘Whiplash’: tortura 
 A l’aula de música Zoom

Les paraules que el director Damien Chazelle va sentir més cops al llarg de l’adolescència van ser: “No t’avancis. No t’endarrereixis. No vas al meu temps!” Les pronunciava el professor de la banda de jazz de l’institut de Princeton on Chazelle tocava la bateria. L’home era una mena de revers fosc de Joan Chamorro: en lloc d’estimular l’amor a la música, convertia les classes en un infern a cop d’insults i provocacions. Frustrat, Chazelle acabaria canviant la bateria per la càmera. En acabar la universitat va dirigir una pel·lícula ambientada en un festival de jazz i es va mudar a Hollywood, on es va dedicar a vendre guions originals -és l’autor del de Grand piano, un thriller grandguignolesc d’Eugenio Mira amb Elijah Wood assegut al piano mitja pel·lícula- i a escriure guions per encàrrec ( L’últim exorcisme 2 ). Però el record del sàdic professor de música que el torturava quan anava a l’institut no el va abandonar. Finalment, va fer el millor que es pot fer amb els traumes juvenils: convertir-los en combustible creatiu.

Whiplash, el segon film de Chazelle, retrata l’odissea de l’Andrew, un estudiant de bateria del conservatori Shaffer -l’escola de música moderna més important del país-, dominada per la figura del professor Fletcher. Els seus mètodes incorporen l’abús físic i verbal: com el sergent de La jaqueta metàl·lica, l’insult i els crits són la norma a les seves classes. Els faristols surten disparats i els estudiants estan sotmesos a una pressió brutal. A la banda de Fletcher, ningú té el lloc assegurat i qualsevol vacil·lació pot provocar l’expulsió o la degradació a la suplència. La competició és ferotge. Però tots volen treballar amb ell: és el millor i les seves bandes guanyen tots els concursos. L’Andrew, que idolatra Buddy Rich, està ansiós per cridar l’atenció de Fletcher. Quan ho aconsegueix, creu que ha tocat el cel. Però descobrirà que Fletcher no és només un professor rigorós i violent: també és un manipulador que tortura psicològicament els alumnes fins a portar-los al límit. La seva justificació és que és l’única manera de treure a la llum l’autèntic geni. Un trauma menor, com el que va patir un jove Charlie Parker quan Jo Jones va llançar-li un plat i que, segons la llegenda, va convertir-lo en el músic més brillant de la seva època. “«Ben fet» són les dues paraules més pernicioses de la llengua”, sentencia Fletcher, convençut del seu mètode.

Alguns critiquen que el film concebi l’educació musical com una competició esportiva. Whiplash no és una pel·lícula que transmeti l’amor a la música. El conservatori Shaffer és un lloc de sacrifici, no de joia. La bellesa passa per la perfecció i l’únic camí per arribar-hi és el sacrifici i l’entrega total. No hi ha espai per a l’amistat o la camaraderia; tampoc per a l’amor. En general, Chazelle sembla que condemna aquesta manera d’entendre l’art i l’aprenentatge. Però en alguns moments és evident que la celebra. Aquesta ambivalència és el punt més discutible d’una pel·lícula que, en el fons, no parla de la música, sinó de l’obsessió per la perfecció i el seu preu.

ELS OSCARS van reconèixer ahir Whiplash amb cinc nominacions, entre les quals les de millor pel·lícula, tota una fita per a un cineasta de 29 anys. Chazelle ha insinuat que si finalment guanya el premi tindrà unes paraules d’agraïment al sàdic professor de bateria que va amargar-li l’adolescència. És possible que l’experiència el preparés per a la cursa d’obstacles que va ser la producció de Whiplash. El primer va ser la dificultat de trobar finançament per a una petita pel·lícula sobre un bateria de jazz dirigida per un cineasta sense gaire experiència. Chazelle insistia que la volia rodar com un thriller, quasi com una pel·lícula d’acció, però ningú ho veia clar. El director Jason Reitman ( Juno, Up in the air ), un dels pocs que va creure en el projecte, va aconsellar-li que rodés un curt que servís com a targeta de presentació i capturés la tensió i l’horror de les classes de Fletcher. Un cop realitzat, Chazelle el va enviar a Sundance sense gaires esperances: el festival en rep 8.000 cada any. Però la campana va sonar i Whiplash -el curt- va guanyar el Gran Premi del Jurat.

El curt no va servir només per aconseguir finançament. Amb el suggeriment de Reitman, Chazelle va fitxar per al paper de Fletcher l’actor J.K. Simmons, presència fixa en totes les pel·lícules de Reitman. Simmons ha explicat que el primer dia de rodatge no es podia creure que un marrec de vint-i-pocs anys fos l’autor del guió. De seguida es va adonar que era davant un director amb talent, i Chazelle va descobrir en Simmons l’únic actor que podia interpretar Fletcher. No anava errat: després de guanyar el Globus d’Or, ahir va aconseguir la nominació a l’Oscar al millor actor secundari. Per al paper de l’Andrew tenia clar que volia el jove Miles Teller, però l’actor estava embolicat amb el rodatge de la producció de ciència-ficció Divergent i no tenia un buit al calendari fins a la tardor. L’objectiu d’arribar a temps al Festival de Sundance, que se celebra al gener, semblava impossible. Qualsevol director hauria triat un altre actor o hauria renunciat a Sundance, però Chazelle no ho va fer. Es va mudar a casa de Teller amb la seva bateria per donar-li classes -l’actor tenia experiència amb l’instrument, però no tanta per passar per músic professional- i va planificar el rodatge obsessivament per rodar 100 plans al dia en 19 jornades intensives de 18 hores. Durant la producció va patir un accident amb el cotxe i va acabar a l’hospital; però l’endemà tornava a ser al peu del canó dirigint la pel·lícula. Després d’un mes de muntatge febril va entregar la còpia als programadors de Sundance i va ser escollida per inaugurar el festival. I un any després de guanyar la competició de curts, Whiplash reeditava el triomf a la de llargmetratges.

Chazelle ja ha firmat per dirigir el musical La la land -novament amb Teller- i un biopic sobre Neil Armstrong. Als Oscars no té opcions de guanyar el premi a millor pel·lícula, però sí que podria guanyar en l’apartat de millor guió -adaptat, perquè estira el curt-, i Simmons és el gran favorit a millor actor secundari.