Wenders fotografia Salgado

Wim Wenders explica al documental La sal de la Tierra que el primer cop que va veure les impressionants fotografies de Sebastião Salgado de les mines d’or de Serra Pelada va pensar que l’autor, que no coneixia, havia de ser “un gran fotògraf i un aventurer”. Wenders té des de llavors penjada al seu despatx una foto que va fer Salgado d’una dona tuareg amb una mirada intensa que traspua el dolor de la guerra, l’exili, la fam i la pèrdua. “Em va commoure profundament -confessa Wenders al documental- i encara em fa plorar. La veig cada dia, perquè la tinc penjada al meu despatx”.

L’anècdota, a més de pintar un Wenders més aviat ploramiques, serveix per marcar els dos eixos en què es mou La sal de la Tierra : el del fotògraf intrèpid que s’aventura en els confins del món a la recerca d’una fotografia capaç de remoure consciències, i el de l’artista compassiu que captura la humanitat de les persones que retrata. “A Salgado li preocupa la gent. I per a mi això és important, perquè la gent és la sal de la Terra”, resumeix Wenders al film.

Fascinat pel compromís i la determinació de Salgado, Wenders s’entrega a La sal de la Tierra a l’aventura de fotografiar el fotògraf i penetrar en el seu misteri creatiu. De seguida s’adona que fer un documental sobre un fotògraf no és el mateix que fer-ho sobre Pina Bausch. “No es queda davant la càmera sent ell mateix, sinó que reacciona i dispara la seva pròpia càmera. Potser ara tindré l’honor d’aparèixer en alguna de les seves fotografies”, comenta el director. Wenders va trobar l’aliat perfecte per retratar Salgado: el fill del fotògraf, Juliano Salgado, que havia enregistrat centenars d’hores dels últims viatges del seu pare. “Jo volia acompanyar el Sebastião almenys en dos viatges, però em vaig posar malalt i vaig decidir centrar-me en el seu treball fotogràfic i en les diverses entrevistes que li vam fer a París”, confessa el director.

El recorregut per la vida de Salgado, doncs, alterna escenes dels seus viatges pel món i instantànies comentades pel fotògraf. La narració de Wenders marca un itinerari que passeja per la infància en un poblet de la regió de Minas Gerais, l’exili europeu, l’agosarada decisió d’abandonar una feina estable per dedicar-se a la fotografia, l’emocionat retorn al Brasil i els diferents projectes sobre regions assotades per la tragèdia i la mort, treballadors en condicions penoses d’arreu del món, etc.

La part final es concentra en la tornada al ranxo familiar dels Salgado i el seu projecte de recuperar una regió desforestada. “No podíem obviar el seu compromís amb l’ecologia -diu Wenders-. Sempre vaig saber que una de les històries que explicaríem seria la del programa de reforestació que han engegat al Brasil amb resultats pràcticament miraculosos. Després de totes les desgràcies que ha viscut i la depressió en què va sumir-se després de tornar de Ruanda, aquest projecte ha representat gairebé un final feliç. I no només ha dedicat a la natura el seu últim gran treball, Gènesi, sinó que també es podria dir que la natura li ha permès no perdre la fe en la humanitat”.

Juliano Salgado, fill del fotògraf i codirector de La sal de la tierra, ha acompanyat el seu pare en la recerca dels paradisos verges de Gènesi. Després d’una adolescència en què les relacions amb el pare (“aquell heroi distant”, diu) no van ser fàcils, el fill va estudiar cinema a Londres i va començar a seguir els passos de Salgado fent reportatges a l’Afganistan o l’antiga Iugoslàvia. “Amb Gènesi va sorgir un diàleg entre el meu pare i jo. El nostre primer viatge va ser al cor de l’Amazònia per conèixer la tribu dels zo’e, que encara viuen en l’era paleolítica -explica Salgado fill-. Després vam anar a Papua Nova Guinea per estar amb la tribu dels yali i a continuació a Wrangel, una illa del cercle polar àrtic habitada per óssos i morses. Durant aquests viatges, el meu pare i jo vam parlar de coses de les quals no havíem parlat mai. Quan el pare va veure els primers muntatges que havia fet amb les imatges es va emocionar fins a plorar”.

Va ser aleshores quan Salgado va comprendre la finalitat del material que havia estat gravant fins a aquell moment. “La pel·lícula havia de sorgir de la història del meu pare, dels seus 40 anys com a testimoni d’esdeveniments terribles -diu Salgado-. Explorant la seva història arribem a les preguntes: ¿Què fa canviar un home? ¿Què va canviar Sebastião Salgado?”. El problema és que el fill se sentia massa implicat en el treball del pare per relatar la història. I aquí entra en escena Wenders, “la persona ideal” per donar forma a la història d’un home fart del patiment que havia fotografiat: “Després de treballar tants anys en camps de refugiats, he vist tanta mort que jo mateix em vaig sentir morir”, va arribar a dir Sebastião Salgado.

La coda feliç d’aquesta història plena d’horror i tragèdia és, com apuntava Wenders, l’èxit de la iniciativa de reforestació de Sebastião Salgado i Lelia Deluiz, la seva esposa, que ja han aconseguit repoblar prop de 7.000 hectàrees amb més de 2,5 milions d’arbres. “És increïble, jo no m’ho creia. Quan van començar jo tenia 25 anys i pensava que era una broma”, diu Juliano Salgado. Ara en té 40 i sent que la pel·lícula ha significat per a ell “el pas definitiu” per convertir-se en “adult”.