CINEMA
XAVI SERRA

'Weekend', més enllà del cinema gai

Entre sexe i drogues, dubtes i anhels, el britànic Andrew Haigh descriu amb sensibilitat el naixement de l'amor

'WEEKEND', MÉS ENLLÀ DEL CINEMA GAI Zoom

Divendres a la nit en una ciutat industrial del nord d'Anglaterra. En una discoteca gai qualsevol, dos nois es creuen una mirada que no demana explicacions. El festeig vestit d'indiferència s'allargarà el que calgui, però el final de la nit ja està decidit. Així comença un cap de setmana de sexe, drogues i dubtes, el viatge accelerat de l'"Hola-com-va" a la intimitat absoluta que el britànic Andrew Haigh relata a Weekend , el seu segon i guardonat -premi del públic al festival South by Southwest- film.

Els protagonistes es diuen Russell i Glen, però també podrien dir-se Brian i Helen o Keira i Janet. El gènere aquí és secundari al retrat de les inseguretats i els anhels d'uns personatges capturats en el moment màgic en què neix l'afecte i la necessitat de l'altre, però també la por al compromís i a abaixar la barrera amb què es manté a ratlla una realitat que esgarrapa. "Volia explicar una història d'amor sincer, íntim i autèntic -assegura el director en les notes promocionals- i expressar el sentiment de por i emoció que arriba amb la possibilitat d'una cosa nova. Volia veure aquests nois enamorant-se l'un de l'altre lentament, enamorant-se de les seves diferències, com si estiguessin descobrint les peces que els falten d'ells mateixos".

DESPRÉS DE L'ARMARI

Una qüestió especialment important per al Glen i el Russell és com es defineixen en públic i en privat. "Òbviament, quan par- lem de dos personatges gais aquestes qüestions passen a ser especialment pertinents -afegeix Haigh-. Però espero que en lloc d'estrènyer la ressonància de la història, el context gai pugui ajudar a ampliar els temes profunds de Weekend , les lluites amb què tots ens enfrontem més enllà de la sexualitat".

En el passat, Haigh va treballar per a directors tan diferents com Ridley Scott i Harmony Korine i el 2009 va debutar amb la crònica dels primers dies a Londres d'un jove gigoló, Greek Pete . "Si veus moltes pel·lícules de temàtica gai penses que les úniques històries que val la pena explicar són la sortida de l'armari i l'amor reprimit -afirma Haigh-, però a Weekend jo volia parlar de com algunes persones viuen la sexualitat després de sortir de l'armari i explorar aspectes subtils de l'experiència gai, com ara la manera amb què algunes persones responen al pes de ser diferents i no encaixar".

En aquest sentit, el Russell i el Glen no poden ser més diferents. El Russell és un orfe que no ha necessitat, per tant, sortir oficialment de l'armari, però viu la seva sexualitat amb vergonya i un cert penediment. El Glen, en canvi, la viu amb naturalitat però amb un punt de confrontació. "La societat ha avançat i han sorgit noves preocupacions que volia explorar -explica el director-. Per descomptat, no cal ser gai per enfrontar-se a problemes d'autenticitat i autodefinició".

SÍMPTOMA D'UN CANVI

Weekend constata el canvi que ha experimentat el cinema gai des que l'explosió dels festivals del gènere dels 90 va inundar de comèdies romàntiques poc memorables -que aixequin la mà els que encara recordin Go fish ; ningú? Seguim- i altres corrents més transgressors com el cinema queer , amb Gregg Araki com a gran exponent. Sergio Mesonero, director de la Mostra de Cinema Gai del 1999 al 2003, assenyala que els festivals responien llavors a "la demanda que tenia un col·lectiu de veure representada la seva vida en pantalla" i es van alimentar, gràcies al vídeo, d'un gran contingent de "pel·lícules barates dirigides a un públic determinat".

Per Mesonero, la realitat del cinema gai -almenys pel que fa als festivals- ha canviat. "El factor determinant és que les generacions més joves ja no tenen la mateixa percepció de discriminació com a col·lectiu, tot i que encara n'hi ha en l'àmbit individual", diu. L'absència d'un públic en forma de col·lectiu en lluita constant ha obert el camí per a un nou cinema gai, lliure de l'obligació de reforçar un imaginari específic i més porós a sensibilitats no exclusivament gais. Un cinema gai que, com a Weekend , camina triomfalment cap a la seva extinció, cap a un horitzó en què parlar de cinema gai sigui tan ridícul com parlar de cinema heterosexual.