MÚSICA
HUGO DE COMINGES

"Volíem fer un exercici d'estilisme musical, de mostrar tot el que ens influeix"

Ens trobem al barri gòtic de Barcelona amb Oscar D'Aniello i Helena Miquel, membres fundadors de Delafé y las Flores Azules, per parlar sobre De ti sin mí / De mí sin ti, un àlbum doble dividit en dues parts ben diferents: un disc alegre d'onze temes que comparteix lletres amb les onze cançons d'un altre disc més melancòlic.

Com va sorgir la idea de fer un disc doble amb 11 temes que comparteixen lletres, però que tenen dues versions musicals?
Helena Miquel:
L'embrió d'aquesta idea va aparèixer al disc anterior, amb una cançó que es diu Río por no llorar . Els tres primers minuts són molt enèrgics, amb l'Oscar rapejant, i després fa un gir i hi ha una part més melancòlica on rapejo jo pràcticament la mateixa lletra que diu l'Oscar. A partir d'aquí va aparèixer aquest concepte i vam anar treballant primer sobre les maquetes, a veure què passava. Ens va agradar molt la idea i el disc va anar encarat en aquest sentit.
Oscar D'Aniello:
Gairebé sempre, quan ja tenim 3 o 4 temes, intentem buscar una mena de concepte al disc. En aquest, el fet de com interpretis una paraula, com la musiquis, et dóna una sensació o una altra. Sobre uns mateixos textos, volíem fer un disc alegre i un altre tirant a trist, o una mica fosc.

Com definiríeu cadascun d'aquests discos?
O.D.:
Jo crec que De ti sin mí , el disc alegre, té un estil més com el de Delafé y Las Flores Azules, mentre que De mí sin ti és un disc que s'assembla més a les bandes amb què hem tocat sempre: l'Helena amb Élena, i el Dani i jo amb Mishima. Vam deixar aquest grup després de gravar L'ordre i aventura , i crec que teníem una mica de mono d'aquell tipus de so. Per altra banda, també volíem fer un exercici d'estilisme musical, de mostrar tot el que ens influeix.

Per què vau triar el Paco Loco com a productor?
H.M.: Això es va començar a gestar a la gira anterior, on portàvem una formació en directe (guitarra, bateria...), i això ens va motivar a fer un disc molt més tocat i deixar de banda les programacions. El Paco Loco és una persona que domina molt aquest terreny, i sempre li havia dit a l'Oscar que li agradaria molt gravar un disc de Delafé. Es van ajuntar aquestes dues premisses per poder tirar-ho endavant.

El disc compta amb molts col·laboradors (Nacho Vegas, Antonio Luque...). Com vau pensar en ells?
H.M.: Ja veníem amb idees preconcebudes, com el grup de noies que canten. L'Oscar tenia molt clar que volia un grup de gospel que fes aquells cors. Això l'hi transmetíem al Paco i ell ens donava les eines. En el cas del Nacho Vegas i de l'Antonio Luque, són col·laboracions que se'ns havien acudit per a aquestes cançons concretes, però que no ens atrevíem a portar a terme. Va ser el Paco qui ens va engrescar a fer-ho, perquè a més, tots dos el coneixien molt. Els vam enviar un mail amb les cançons, i vam tenir la sort que els van agradar molt.

Les lletres del disc estan influenciades pel dol i la pèrdua. ¿Han sigut les més fàcils d'escriure, en comparació amb àlbums anteriors?
O.D.:
A mi, sincerament, cada cop em costa més escriure. Al primer disc, era una necessitat, i alhora era un joc. Ara tens la pressió d'escriure com a escriptor, però m'agrada molt la meva professió. El que ens costa més al principi és trobar el leitmotiv del disc. La part més farragosa és dir "I ara de què parlem?"

Oscar, vas deixar Mishima per dedicar-te a Delafé. ¿Podries tornar-hi algun dia?
O.D.: M'encantaria, però amb mi es va acabar un cicle. Crec que Mishima des del canvi de bateria i de baixista han evolucionat. Les cançons són més llargues, hi ha més canvis. Si m'hi hagués quedat, el salt no hauria sigut tan atractiu com el que hi ha hagut. Fins on vaig arribar, ho vaig fer molt a gust. La llàstima és no haver pogut gaudir de l'èxit de Mishima. Perquè vaig estar 11 anys tocant als bars davant de 20 persones, o com a molt 100 persones, i ara realment Mishima són més grans que nosaltres aquí a Catalunya. I amb això sí que tinc una mena de melangia, i encara avui dia em costa anar a un concert seu, perquè el 80% de les cançons que toquen les he fet jo amb ells. Però hi tinc bon rollo i són família.

Helena, ¿tens algun disc d'Élena previst?
H.M.: Élena és un projecte molt petit, i sobretot és més per disfrutar del moment. Som gent que ens coneixem fa molts anys. És un grup que té poca repercussió, per això puc compaginar-ho. Si no, seria inviable, com li passava a l'Oscar amb Mishima. Estem fent cançons noves, tenim cinc temes, però ens ho prenem amb molta calma, i és un projecte molt relaxat.

Com encareu el vostre directe?
H.M.:
Aquest disc requereix un grup a sobre de l'escenari, però hem hagut de reduir el nombre de gent que viatjàvem, perquè els costos eren molt elevats. Malauradament, com que en aquest disc no hi ha arranjaments de vents, el més fàcil era eliminar el saxo, la trompeta i el trombó. Ens sap molt greu, perquè eren una gent que tenien els seus propis seguidors.

Ara celebreu el vostre desè aniversari. Com us veieu d'aquí una dècada?
H.M.:
Si seguim fent concerts, m'imagino asseguda a l'escenari en un tamboret (riures).
O.D.:
Jo, mentre no acabi sota un pont, estaré content. Em fa molta por la situació actual. Nosaltres ens estem plantejant marxar a viure a Sud-amèrica. Anar un any a tocar allà. Tal com estan les coses, de cara al pròxim disc ja no ens podem permetre estar gairebé un any parats, perquè no serà viable econòmicament. És una situació difícil.