Després de dos llorejats discos de factura més clarament pop, l’irlandès Conor O’Brien s’ha capbussat en un treball de caràcter confessional que renuncia a la part més expansiva de la seva música. Com el seu paisà Damien Rice, com el Bon Iver que es va aïllar en una cabana per fer For Emma, forever ago, o com el Josh Rouse més inspirat, O’Brien ha aconseguit treure el millor d’ell mateix quan ha mirat cap endins. Un disc sense cops d’efecte, però que opera a un nivell profund, el de les emocions més íntimes. |
