Vientos de agosto

No és gaire freqüent que el cinema brasiler aconsegueixi fer-se un lloc en les nostres pantalles. Això ja és motiu suficient per anar a veure Vientos de agosto, una concisa faula de vida i mort en un llogarret tropical on viu la Shirley, una noia arribada de la ciutat per cuidar la seva àvia, que tensa la calma de l’entorn escoltant punk mentre pren el sol. La noia treballa amb el Jeison recollint i repartint cocos, i mantenen una relació més sexual que romàntica, fruit de l’avorriment i no del desig real d’estar l’un al costat de l’altre. Però en lloc de limitar-se a mostrar un lloc on mai no passa res, el fins ara documentalista Gabriel Mascaro descriu un escenari sotmès a la voluntat d’una natura inclement, viva (al film veiem respirar unes roques), que arrossega els cossos a la profunditat de les aigües i els expulsa després. Un recordatori constant de mortalitat, concentrat de manera molt física (i gens poètica) en el cadàver inflat i amb el rostre devorat pels peixos que el Jeison es veu obligat a arrossegar d’un lloc a un altre. |