CRÍTICA DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

'Una familia de Tokio'

** Direcció: Yoji Yamada. Guió: Yoji Yamada i Emiko Hiramatsu. 146 minuts. Japó (2013). Amb Isao Hashizume, Kazuko Yoshiyuki i Tomoko Nakajima

'Una familia de Tokio' és un bon exemple de com un 'remake' en aparença fidel resulta en el fons molt més traïdor respecte a l'original, ' Contes de Tòquio' (1953), de Yasujiro Ozu, del que pretén. El veterà Yoji Yamada ambienta en els temps actuals el drama sobre una parella d'avis de poble que visiten els seus fills a la capital i es troben que no estan gaire disposats a acollir-los. La idea bàsica del film d'Ozu, el cisma generacional entre tradició i modernitat, es manté sense problemes a la nova versió. Però Yamada interpreta el cinema d'Ozu des d'un classicisme mal entès. 'Una familia de Tokio' renuncia així als riscos estètics i al qüestionament de l'ortodòxia familiar de 'Contes de Tòquio', de manera que esdevé un film molt més conservador en fons i forma.

Analitzada de manera independent, 'Una familia de Tokio' es pot defensar com un correcte film sobre els conflictes paternofilials. Però l'obra de Yasujiro Ozu, indispensable per entendre el cinema de la modernitat, poc té a veure amb la pràctica tèbia, convencional i carrinclona del melodrama que du a terme Yamada.