Triple 9

Triple 9 és, per damunt de tot, un thriller de moral bruta i violència hiperrealista. Però, com succeeix amb molts títols de gènere policíac, el film és també la simfonia d’una gran ciutat; en aquest cas, Atlanta, que l’australià John Hillcoat perfila com un infern a la terra. La partitura d’aquest teixit de magatzems humits i formigó abandonat és obra d’uns músics afins a l’electrònica fosca: Atticus Ross (coautor amb Trent Reznor de les aclamades bandes sonores de les últimes pel·lícules de David Fincher), la seva dona, Claudia Sarne, el seu germà Leopold i el britànic Bobby Krlic, més conegut per l’àlies The Haxan Cloak.

Aquest quartet dota de respiració l’espai urbà de Triple 9 : una asfíxia industrial que carrega les imatges de gravetat i de malestar i ens fa saber des del primer minut que la pel·lícula no pot tenir un final feliç. Aquest determinisme acústic també serveix per unificar un relat que, partint d’un motiu elemental -un grapat d’exsoldats i policies corruptes que treballen per a la màfia russo-israeliana tenen l’encàrrec de liquidar un oficial i aprofitar el caos que això originarà per atracar una instal·lació blindada-, es dispersa en una estructura superpoblada de personatges ambigus que amb prou feines tenen temps d’esbossar els seus conflictes i que només resulten creïbles gràcies a la feina d’actors com Casey Affleck (en una de les seves interpretacions més mesurades) i una pèrfida Kate Winslet, d’accent tan espectacularment postís com la seva perruca rossa.