CRÍTICA DE CINEMA
TONI VALL

Transcendence

** Direcció i guió: Wally Pfister. 119 minuts. EUA (2014). Amb Johnny Depp, Rebecca Hall, Paul Bettany, Kate Mara, Morgan Freeman i Cillian Murphy. Contraindicat per a al·lèrgics a la verborrea del xarlatà

Sí, miri, el diagnòstic és claríssim: Wally Pfister té Nolanitis aguda. Tants anys sent el director de fotografia habitual de Christopher Nolan li han deixat una marca profunda i les seqüeles han cristal·litzat en Transcendence. Es tracta de l’enèsim conte que ens endossen a compte de la febre tecnològica que ens assota. El mateix títol ja és d’una eloqüència innegable: la transcendència. Sobretot que sembli que el cap els exploti de tant que reflexionen sobre la intel·ligència artificial, les noves tecnologies i el futur que ens espera quan les màquines puguin substituir els nostres cervells quan estiguem morts. No queda clar si es tracta d’un al·legat anticapitalista del tipus The east o d’una paràbola futurista que pretén trepanar-nos el cervell fins que entenguem com és d’important el progrés en la nostra vida. El relat comença i acaba en un jardí que sembla el del final de Los últimos días i que simbolitza l’herència que el protagonista -un Johnny Depp que ja fa anys que sembla que leviti pels llimbs en lloc d’interpretar- deixa als humans fruit de molts anys dedicat a la investigació. La comparació és pertinent perquè, mentre que els germans Pastor van donar forma a un competent artefacte de gènere, Pfister es posa redemptorista, messiànic i, sobretot, terriblement pesat. Transcendence és avorridíssima, reiterativa i tan autoconscient d’estar explicant una cosa presumptament important (com un relat de Tarkovski o similar) que als deu minuts ja estàs aclaparat per la basarda. El director faria bé de demanar consell al seu mentor Nolan a partir d’ara. Més que res perquè ell sí que acostuma a tenir coses rellevants a explicar i no es limita a embolcallar amb luxosa cel·lofana la més colossal de les buidors.