Crítica de cinema
JOAN PONS

Trance

* Direcció: Danny Boyle. Guió: Joe Ahearne i John Hodge. 101 minuts. Regne Unit (2013). Amb James McAvoy, Vincent Cassel, Rosario Dawson, Tuppence Middleton i Danny Sapani.

Trance Zoom

Efectos secundarios , de Steven Soderbergh, hauria estat un dels millors thrillers psicològics d'aquest 2013 si no fos per una segona meitat de pel·lícula esbojarrada, sense solta ni volta i plena de trampes en què el sentit de la versemblança de la primera meitat quedava fet miques. Doncs bé, Trance fa bona la segona meitat de Efectos secundarios.

Entenguem-nos: que una pel·lícula de suspens sigui un joc de mans que un cineasta fa davant del seu públic (amagant informació, distraient l'atenció, girant la truita al darrer moment...) no és un problema per se . Si l'enganyifa és divertida i, sobretot, si no veiem el truc, aquests ardits poden ser un entreteniment de primera. De fet, aquesta era en part la gràcia de Hitchcock. I també la d'un dels seus grans deixebles, Brian De Palma. Però el Danny Boyle de Trance , que clarament s'inspira en la temàtica del Hitchcock de Recorda i en els focs d'artifici audiovisuals de De Palma, s'ha quedat molt lluny d'aconseguir un espectacle cinematogràfic d'intriga satisfactori.

Aquest és un film que es passa de voler ser transcendent. Posar en imatges un guió amb tantes voltes i revoltes (que a més es veuen a venir d'una hora lluny) amb tanta seriositat anul·la l'element de diversió que podria tenir si s'entengués que aquest relat és només una invitació al disbarat dionisíac. Perquè si tot el que es llegeix entre línies passa a un primer pla, llavors potser cal exigir més rigor en tractar segons quins temes (violència de gènere, per exemple). O sigui, que Trance se saboteja a ella mateixa com a pel·lícula profunda... i també com a pel·lícula superficial.