LLIÇONS D’URBANITAT

Tornaré a ser modernet

Circumstàncies força exòtiques m’han fet deixar el camp on vaig aconseguir les més joioses i fugaces glòries

Visca, visca, visca! Per fi s’obren nous espais de cultura al món de la premsa escrita. Al·leluia! Tornarem a llegir i a escoltar música. Tornarem a plantar-nos a la porta d’un concert provant de passar de franc gràcies a signar aquesta columna. Tornarem a fugir del local on es troba aquella banda a la qual has deixat baldada amb la teva crítica. Tornarem a demanar a les editorials que ens portin a la redacció llibres que no podríem comprar amb el nostre sou cultural. Ens tornarem a colar, tornarem a lligar, tornarem a beure!

Perquè amb el Play torno, per fi, a la meva joventut. Un servidor, no sé si n’estan al cas, ha passat els últims anys allunyat de la premsa cultural. Circumstàncies extemporànies i força exòtiques m’han fet deixar el camp on vaig aconseguir les més joioses i fugaces glòries. I el Play em fa tornar a la jungla d’on baixo. M’explico. Barcelona, anys 90. La pesseta regnava a les nostres butxaques i podies viatjar en taxi arreu amb sou de periodista. Els turistes érem nosaltres. El procés era només el de Kafka mentre el grunge donava pas al brit pop. I va ser llavors quan la premsa cultural va viure una revolució: la de les revistes gratuïtes i els suplements de tendències.

Aquelles capçaleres ens van permetre publicar sense cobrar per primera vegada a la nostra vida. És a dir: con ellas empezó todo.

Jo vaig debutar en aquest món suplementari amb Vang, de La Vanguardia. Allà hi érem, entre altres, Jordi Labanda i Salvador Sostres (sí, fills meus, sí). D’una petita capçalera de districte ( Nou barris 9 ) va néixer el mític ABarna. I amb l’ AB van arribar J, H, Go... Provant d’entendre les minilletres del Ray Gun de David Carson, provant de ser Adbusters i Colors i rient amb uns simpàtics Vice abans que fossin el braç imprès del neocapitalisme. Ai, las.

Un parell de generacions de periodistes es van forjar en la idea que la cultura era més que la indústria cultural. Ara l’ARA en diu “cultura expandida”. I ara em diuen que escrigui i em torno a sentir un vell modernet. Engrescat i encuriosit. Torna amb el Play el millor d’aquells juganers 90 sense el seu cinisme.