MÚSICA
JORDI GARRIGÓS

Tindersticks, 25 anys d’elegància i sofisticació

Els britànics presenten a Barcelona ‘The waiting room’, el seu desè disc

Tindersticks, 25 anys d’elegància i sofisticació Zoom

Quan una banda tan longeva com els Tindersticks no té cap interès a seguir les últimes tendències ni a buscar grans xifres de vendes vol dir que, realment, s’han guanyat prou crèdit per escriure cançons sense preocupar-se de gaire més. Amb una sòlida -i militant- base de seguidors i comptant amb el fervor de la crítica des de la publicació del seu primer disc, l’any 1993, el grup liderat per Stuart Staple acaba de publicar The waiting room (2016), el seu desè elapé. Tan elegants i sofisticats com sempre, però sense perdre un gram d’emotivitat, els britànics encaren el seu vint-i-cinquè aniversari consolidant la seva última formació i fent un subtil acostament al jazz.

A una setmana per tornar a la carretera, Staples confirma, a l’altra banda del telèfon, la seva merescuda fama de crooner encantador. Ni ells mateixos saben quantes vegades han sortit de Nottingham per marxar de gira, però les ganes segueixen intactes: “És una gran motivació ensenyar les noves idees que anem tenint, no volem viure de vendre el nostre passat”, explica el lider de Tindersticks. I la novetat són aquestes 11 cançons reposades, tranquil·les i sense ensurts en què Stuart ha treballat els últims tres anys a la seva residència francesa. Conegut per ser un orfebre del pop, el britànic necessita evadir-se de pressió o de maleïts deadlines per treballar a gust. “Nosaltres ho fem tot sense pressa, primer volíem tenir la nova banda llesta i ho vam aconseguir i després fer el disc amb calma, moltes de les idees de les cançons surten abans de publicar The something rain (2012), el nostre disc anterior”, diu el cantant.

Un bon exemple és Hey Lucinda, un tema que compta amb la col·laboració de Lhasa De Sela i que el grup va gravar el 2009, poc abans que la nord-americana morís de càncer. Staples reconeix que li ha costat incloure-la al disc. “Se’m trencava el cor cada cop que l’escoltava i que per fi hagi vist la llum és un pas més del dol, del procés d’acceptació de la seva mort”, assegura. És un plaer conversar amb el músic dels Tindersticks, parla reposat i amb claredat, pensa la resposta i desgrana algunes de les idees que es troben amagades a The waiting room : la buidor que queda després de trencar una relació (a Were we once lovers? ) o de com la música pop és capaç de mostrar la fragilitat més extrema d’una persona ( The waiting room ). Fins que Staples s’atura uns segons i riu: “La música és lliure, deixem que cada persona es faci la seva pròpia imatge de les cançons; això precisament és el que hem volgut fer amb els clips”.

El tema dels vídeos no és trivial en aquest àlbum, al contrari. El grup ha volgut donar la mateixa importància a totes les cançons i ha publicat un clip per cada una d’elles amb un realitzador diferent. Aquest és un projecte que sorgeix després que el músic participés com a jurat en un festival de curtmetratges francès. “Vaig fixar-me molt en com casaven els treballs dels participants amb les nostres cançons i sobre aquesta base vaig escollir els onze realitzadors”. Per Staples, que qualifica aquesta experiència com a “apassionant”, era important no imposar la seva manera d’entendre els temes i sí donar llibertat total als directors: “Si hagués volgut que tots reflectissin els meus pensaments els hauria fet jo mateix, però el que era realment interessant era treballar amb ells per veure què podien treure d’aquelles idees, quins paisatges imaginaven”.

Barcelona marca la segona part de l’extensa gira europea dels Tindersticks, que ja ha passat per França, Bèlgica i Alemanya i que després d’uns dies de descans es reprèn a la nostra ciutat. “És un lloc que ens porta grans records”, diu, sincer, el músic de Nottingham. “En aquest primer mes i mig de concerts ens hem sentit molt a gust amb les noves cançons en directe, estem tan contents que només pensem a tornar a estar junts a l’escenari i ensenyar tot el que tenim”. Per a Staples el que més importa és “la motivació”. Si no, això de tocar seria “com una feina normal”. |

Guitar BCN: Tindersticks L’Auditori (Barcelona) Dijous 14. 21 h. 20-38 €Stuart Staples (veu, guitarra), Neil Fraser (guitarra), David Boulter (teclats, veus), Robert McKinna, (baix, veus), Earl Harvin (bateria)