Thor: el mundo oscuro

En l'anomenada Fase 2 de l'univers cinematogràfic de Marvel (que va arrencar amb Iron Man 3 ), la companyia de còmics sembla haver trobat la fórmula per anar enllaçant les diferents trames de tots els seus treballs de manera natural: ha trobat la recepta perquè les seves pel·lícules formin per fi una sèrie compacta, en què cadascun dels seus superpersonatges ja no protagonitzen una pel·lícula individual i aliena, sinó un capítol de luxe en aquest gran cicle del subgènere de superherois. Juntament amb la cinta de Shane Black, Thor: El mundo oscuro , confirma de manera exemplar aquesta nova tendència.

I és que a diferència de la seva predecessora, firmada per un erràtic Kenneth Branagh, aquesta seqüela dóna llustre a un personatge que no mereixia la imatge camp que oferia en el seu debut cinematogràfic, alhora que es reivindica com a pont essencial entre l'anterior lliurament i el futur de la franquícia de Los Vengadores . Bon fitxatge, així doncs, el d'Alan Taylor com a discret i eficaç director d'orquestra.

El treball de Chris Hemsworth, el seu protagonista, també és meritori. El forçut intèrpret abraça amb més afany i seguretat el seu personatge per donar-li el carisma que caracteritza el déu del tro, un personatge que, en un gir imprevist del guió, uneix forces amb el seu germà i nèmesi, Loki, un Tom Hiddleston neoromàntic que sens dubte resulta el millor de la funció. En suma, Thor: El mundo oscuro aporta més imaginació i diversió i emergeix com un feliç entreteniment en aquests temps de franquícies interminables. L'experiència, aquí sí, és un grau.