CRÍTICA DE CINEMA
ALEJANDRO G. CALVO

The amazing Spiderman 2: El poder de Electro

*** Direcció: Marc Webb. Guió: Alex Kurtzman, Roberto Orci, James Vanderbilt i Jeff Pinkner. 142 minuts. Estats Units (2014).Amb Andrew Garfield, Emma Stone, Jamie Foxx, Dane DeHaan, Paul Giamatti i Sally Field.

The amazing spiderman 2:  El poder de electro** Zoom

Seguint l’estela d’èxit (per entendre’ns, diners a dojo) del corpus fílmic realitzat per Disney i Marvel arran d’Els venjadors -un arbre de títols entrelligats entre si argumentalment i estèticament-, Paramount Pictures llança ara The amazing Spiderman 2 com a pel·lícula pinyata: un festí de rics personatges marvelites sotmesos a variades línies argumentals -espionatge, drama, comèdia i acció triturats amb batedora- del qual poder extreure en el futur tot tipus de seqüeles, spin-offs i altres formats bastards en voga. Per assegurar l’èxit, la pel·lícula dirigida per Marc Webb tira per la via de l’acumulació, barrejant l’esclat espectacular típic del cinema de superherois contemporani -magnífiques totes les baralles de Spidey amb Electro- amb l’exacerbat romanticisme sci-fi habitual en sagues teen com Els jocs de la fam o, fins i tot, Crepuscle. I, de la mateixa manera que passava en la pel·lícula anterior, Webb torna a apropiar-se del to juvenil amb què l’escriptor Brian Michael Bendis va redefinir l’home aranya a la línia de còmics The ultimate Spiderman, en què importaven tant els avatars personals de Peter Parker com les contínues baralles amb els supermalvats de torn.

Més home que aranya, l’Spiderman de Webb sembla que pateixi més en la seva relació de parella amb Gwen Stacy que enfrontant-se al Rino. Una aposta argumental de la qual s’acaba ressentint el film com a conseqüència dels subratllats fàcils que imposa la narració -ai, aquest videomuntatge final-, uns subratllats que es passen per alt davant l’innegable poder de les espectaculars imatges amb què l’obra es nodreix en cada enfrontament superheroic.