The Flaming Lips: “Amb Miley Cyrus ja estem fent junts tota la música que podem”

Per què vau triar versionar el Sgt. Pepper’s

En realitat, només volíem fer algunes cançons dels Beatles, i com que ens agradava molt com quedava als assajos Lucy in the sky with diamonds i també vam fer A day in the life amb la Miley Cyrus, va anar prenent forma la idea de fer el disc sencer, com havíem fet abans amb discos de Pink Floyd i dels Stone Roses.

¿Us heu aficionat a versionar altres grups, oi?

Sí, però això és perquè tenim el nostre propi estudi i no parem de fer música, normalment nostra. Però penso que a qualsevol artista li agradaria la idea de fer música dels Beatles o dels Pink Floyd, que és tan i tan bona i a més fa que no t’hagis de preocupar d’inventar-te melodies o lletres, sinó de jugar amb els sons i les dinàmiques. Hi ha tot un espai creatiu i pots passar-t’ho molt bé sense haver de fer-ho tot tu.

La vostra discografia es pot dividir entre els discos més experimentals i els més convencionals. Ho veus així? ¿Considereu tots els vostres discos igual d’importants?

Sí, però, per exemple, quan ara escolto Yoshimi battles the pink robots (2002), el veig com un disc de pop ben produït, i no el considero difícil o experimental. De vegades em costa recordar com vam poder-lo fer tan bé, però mentre l’estàvem gravant pensàvem que era un disc experimental, perquè experimentàvem per primera vegada amb ordinadors, ritmes electrònics, sintetitzadors...

¿Sabeu si Paul McCartney o Ringo Starr han escoltat el vostre disc?

No crec que Paul McCartney l’hagi escoltat necessàriament, perquè s’hauria de passar la vida escoltant àlbums de versions dels Beatles, però ens vam quedar amb la idea -igual que quan vam fer el disc de Pink Floyd- que si no els hagués agradat o els hagués semblat ofensiu no ens haurien deixat fer el disc.

¿No s’haurien animat a col·laborar-hi si els ho haguéssiu demanat?

Conec el Sean Lennon i volia participar-hi. Ja havia escollit un parell de cançons, però per problemes de calendari no va poder ser. Per a mi, saber que el Sean creia en el projecte era suficient.

¿Com vau fer que Miley Cyrus participés en el disc? ¿De què la coneixíeu?

Sabíem que era fan dels Flaming Lips de feia temps, quan encara la consideràvem Hannah Montana. Em va felicitar l’aniversari per Twitter i a partir de llavors ens vam començar a escriure parlant de fer alguna cosa plegats. Ens vam adonar que teníem gustos similars, ens agradava la mateixa manera de treballar…

És una col·laboració que ningú s’hauria esperat però que en canvi funciona la mar de bé.

Exacte, si la coneguessis de prop i veiessis quin és el seu món -molt diferent del que la gent es pensa- no et semblaria tan estrany. M’encanta com canta, el to que utilitza, l’expressió... Té un rang molt emocional.

Teniu plans de seguir col·laborant?

Sí, ja estem fent junts tota la música que podem, tot i que no necessita cap ajuda, pot fer-te una cançó en un parell d’hores. El que vol és tenir més control sobre la seva pròpia música, sobre com han de ser els seus discos.

Podrem escoltar coses aviat?

Probablement força aviat, no crec que ella vulgui esperar gaire temps, perquè des d’això dels Beatles té ganes de fer cançons i publicar-les, però de moment només hem gravat vuit o nou peces fotudament estranyes i tres o quatre que són absolutament genials. Encara ens queda molta feina per fer.

Últimament heu publicat cançons de sis i de 24 hores, heu venut discos en forma de calaveres comestibles… ¿Sou cada vegada menys convencionals?

La idea era publicar nova música cada mes que pogués resultar interessant per als nostres fans, no per a algú que no hagués sentit a parlar mai dels Flaming Lips. Quan promets fer música nova cada mes, no vols fer sempre el mateix, comences a ficar-t’hi més i més i a intentar coses que no has provat abans. Quan et forces a fer coses és quan surt la imaginació de veritat.