CINEMA
MANU YÁÑEZ

Terry Gilliam: “La classe mitjana del cinema està en perill d’extinció”

El cineasta estrena 'The Zero Theorem', amb Christoph Waltz de protagonista

Terry Gilliam és una figura singular del cinema modern. Inconformista de mena, l’exmembre dels Monty Python és igual de conegut pels seus films de culte ( Brazil, Por i fàstic a Las Vegas ) que pels seus films maleïts, mai acabats. Ara sembla que Gilliam rodarà el seu Don Quixot, en el qual va començar a treballar l’any 1990, en escenaris de les illes Canàries i la península Ibèrica. A The Zero Theorem, el director de Dotze micos presenta la seva mirada desencantada sobre un món, l’actual, marcat per la incomunicació i dominat per les grans corporacions, un film que té Christoph Waltz ( Maleïts malparits, Django desencadenat ) en el paper de protagonista.

A The Zero Theorem vostè recupera la idea d’un futur distòpic que ja va explorar a Brazil i Dotze micos.

En realitat, a Brazil no estava explorant el futur sinó el món de mitjans de la dècada dels vuitanta, el temps present d’aleshores. El que va passar és que el futur ens va acabar copiant [riu]. En el cas de The Zero Theorem, el primer que em va cridar l’atenció del guió va ser l’apunt inicial que ens situa geogràficament i temporalment: “En algun lloc del Londres més obscur, en un futur més proper del que penses”. I, quan miro la pel·lícula avui, em sembla que ja estic mirant al passat. La tecnologia avança a un ritme desorbitat.

La pel·lícula parla de l’aïllament de l’ésser humà contemporani, a qui vostè presenta atrapat en una bombolla tecnològica.

Em preocupa que molta gent ja només es relacioni amb altres persones a través del món virtual, sigui per e-mail, per xat, per Twitter... Crec que aquesta sobredosi de relacions virtuals fa que cada cop tinguem més por de trobar-nos cara a cara amb un altre ésser humà. La idea mateixa de l’avatar internauta em resulta inquietant. Quan t’acabis trobant físicament amb el teu interlocutor, és obvi que s’adonarà que no ets com el Johnny Depp o l’Angelina Jolie [riu]. M’agradaria que la gent tornés a gaudir del que significa passar una estona amb amics sense fer res d’especial o de promocionable a les xarxes socials, però la veritat és que no tinc una solució per a aquest problema. A The Zero Theorem no ofereixo respostes, només faig preguntes.

A la pel·lícula també hi ha una mirada sinistra dirigida a la societat de consum.

Tota aquella gent que et vol vendre alguna cosa, sobretot les grans corporacions, t’estan sempre intentant convèncer que la teva vida està incompleta, que la teva família és un desastre, que vius massa angoixat... I, aleshores, màgia! Tenen exactament el producte que necessites per solucionar-ho tot, per ser feliç. Amb les noves tecnologies, el bombardeig publicitari s’ha tornat asfixiant, s’ha personalitzat. Al món hi ha massa soroll. Caldria desendollar-lo una bona estona [riu].

Sembla profundament desencantat amb el món contemporani.

La sensació que caracteritza el món modern és la impotència. Als anys seixanta, recordo que era possible canviar les coses amb una mica d’organització. Quan sortíem a manifestar-nos pel carrer, rebíem una resposta política que generava canvis. Avui en dia et trobes coses com el moviment d’Occupy Wall Street, tots amb les seves caretes de V de Vendetta, tots molt indignats però impotents davant les injustícies. No veig que tremoli cap bastió del món econòmic i corporatiu.

La direcció artística de The Zero Theorem és molt interessant, sobretot l’església en ruïnes on transcorre gran part de l’acció.

És un escenari increïble i el mèrit és del David Warren, el meu dissenyador de producció. M’encanta treballar en equip. Faig fotografies, dibuixos, escric descripcions, i després altres col·laboradors van donant cos a les meves idees. És una cosa totalment diferent del que feia amb els Monty Python. Ells filmaven les seves burrades i deixaven uns espais buits en els guions perquè jo els omplís amb les meves animacions. Després els vaig dirigir a Els cavallers de la taula quadrada i va ser tan caòtic que vaig decidir no repetir l’experiència [riu].

Té un bon nombre de projectes no realitzats al seu currículum. ¿Com porta el record d’aquelles experiències?

No crec gaire en la dita que diu que el que no et mata et fa més fort. Tinc clar que et fa més vell [riu]. Per bé o per mal, el director que sóc avui és el resultat de la frustració per tots aquells projectes bloquejats. Mirant-ho en clau positiva, penso que si hagués triomfat amb tots els meus projectes, probablement formaria part de la lliga de directors que fan pel·lícules impersonals, espectaculars i insubstancials amb pressupostos de 200 o 300 milions de dòlars. M’he de conformar a fer pel·lícules personals de 10 milions. Com passa en el conjunt de les societats occidentals, en el cinema la classe mitjana està en perill d’extinció.