Direcció: Miguel Gomes. Guió: Miguel Gomes, Mariana Ricardo. 118 minuts. Portugal (2012).Amb Teresa Madruga, Laura Soveral, Ana Moreira.
Tabú és una suma. Però, compte, que no es tracta precisament d'un 2 + 2, que el cinema, afortunadament, no és una ciència exacta. El resultat de Tabú surt de la suma entre: 1) la història grisa dels últims dies d'una iaiona malcarada que viu en un pis de Lisboa discutint un dia sí l'altre també amb la seva criada i 2) el relat perfumat com un melodrama aventurer de la mestressa d'un casalot a l'Àfrica dels anys 60. Com que aquestes dues trames no s'intercalen mai i la pel·lícula es desdobla gairebé com si fossin dos films diferents, ens toca a nosaltres com a espectadors decidir el vincle entre totes dues històries. ¿Realment aquest somni africà és el passat real de l'àvia tan convencional, tan poc pel·liculera que protagonitza la primera part? ¿Ens hem de creure el relat de la veu en offque explica aquells dies plens de llum, glamur i emocions desbotonades? Com és possible que la mateixa persona que viu un tram final de vida que semblen quatre pàgines arrencades del llibre del desassossec amagui uns records que es dirien escrits per Isak Dinesen? Aquestes estranyes memòries d'Àfrica que ens planteja Miguel Gomes no podrien estar explicades amb més talent, originalitat i audàcia creativa. El director portuguès, un dels més inspirats de l'actualitat, construeix la seva ficció tant a partir de l'observació com a partir de la imaginació, jugant amb elements del cinema mut i amb elements de l'estètica pop, experimentant amb estructures narratives radicals i modernes sense deixar de picar l'ullet a la cinefília clàssica (ressonen al film Murnau i Flaherty, Byron Haskin i Howard Hawks). Tot plegat és una de les fites cinematogràfiques més importants de la temporada. | JOAN PONS
