Stella cadente
**** Direcció: Lluís Miñarro Guió: Lluís Miñarro i Sergi Belbel. 105 minuts. Espanya (2014). Amb Àlex Brendemühl i Lola Dueñas. Per a cinèfils que vulguin descobrir les propietats homoeròtiques del meló
El primer llarg de ficció de Lluís Miñarro és un lament sense llàgrimes per una Espanya que no es vol modernitzar. El cineasta du a terme una heterodoxa aproximació a la figura del rei Amadeu de Savoia en què la llibertat poètica s’imposa al rigor històric. Encomanant-se a alguns dels seus directors preferits, de Manoel de Oliveira a Tsai Ming-liang, Miñarro ens presenta un monarca amb cor republicà, que està més còmode en l’ambient sensual del món dels criats que entre polítics caparruts. És inevitable veure en aquest retrat d’un rei que professa un amor no correspost per Espanya cert reflex del mateix Miñarro, que des de la seva tasca de productor (Albert Serra, Marc Recha, Pere Vilà...) ha contribuït com pocs a treure la pols a un cinema català i espanyol en què els rècords de taquilla encara els fan comèdies sobre els tòpics costumistes. Però el film defuig el to victimista per esdevenir una celebració plàstica de l’època (atenció a la resposta masculina de L’origen del món ), un divertiment històric ple de detalls pop i camp.
