CRÍTICA DE CINEMA
XAVI SERRA

‘Star Wars’: l’etern retorn

‘El despertar de la Força’ recupera l’esperit aventurer, l’humor i la innocència de la trilogia original

‘Star Wars’: l’etern retorn Star Wars: El despertar de la Força / DISNEY Zoom

Star Wars: El despertar de la Força

**** Direcció: J.J. Abrams Guió: J.J. Abrams, L. Kasdan i M. Arndt. 135 minuts. Estats Units (2015). Amb Harrison Ford, John Boyega, Daisy Ridley i Oscar Isaac. Per als amants de la trilogia original sense al·lèrgia al ‘déjà-vu’

“A la gent li encantarà”, va ser la calculada resposta que George Lucas va donar fa uns dies quan li van preguntar què opinava sobre El despertar de la Força. En el tombant de segle, el creador de l’univers Star Wars es va convertir en l’home més odiat de la seva pròpia galàxia per haver rodat tres preqüeles que ningú necessitava. Tot plegat, per explicar una història que tothom ja coneixia. Els seguidors de la saga no volien Jar Jar Binks, midiclorians ni intrigues polítiques, sinó més Han Solo, més Luke Skywalker i més aventures espacials trepidants. Renovar la mitologia respectant el passat sense allunyar-se gaire del cànon: una revolució lampedusiana. I això és exactament el que ha fet J.J. Abrams: El despertar de la Força és un regal per als espectadors que es van sentir decebuts amb les preqüeles i enyoraven els bons temps de la saga. Un retorn en tota regla de la màgia original de Star Wars ; és a dir, la resposta a les pregàries dels fans.

Això té coses bones i dolentes. Amb Abrams torna l’esperit aventurer, els personatges amb carisma, el sentit de l’humor, la camaraderia i la innocència d’una època més senzilla. Però en la seva croada per tornar als orígens, El despertar de la Força repeteix fil per randa els motius narratius i estètics de la primera trilogia: els conflictes paternofilials com a leitmotiv, el robot que amaga una informació vital per a l’Aliança Rebel, la cantina espacial plena de personatges poc recomanables, els paisatges desèrtics i els planetes gèlids, els enfrontaments en abismes tecnològics... El cim de l’autohomenatge arriba en l’escena, gairebé còmica, en què els protagonistes planegen el combat definitiu superposant els finals d’ El retorn del Jedi i La guerra de les galàxies.

Abrams, especialista a treballar sobre universos prestats ( Star Trek, Missió Impossible, Super 8), remarca constantment la continuïtat entre el nou Star Wars i l’original. El despertar de la Força és possiblement el fan fiction més car de la història, un remake més o menys conscient de la trilogia original. Tanta servitud al passat ofega la pel·lícula per moments. És un joc de miralls que té el precedent en la mateixa franquícia. ¿O no estava basat el combat final d’ El retorn del Jedi en el seu equivalent de La guerra de les galàxies? Si la trilogia original evocava amb nostàlgia el western i el cinema d’aventures dels anys 30 i 40, la nova entrega evoca el cinema de gènere dels anys 70 i 80. És a dir: la saga Star Wars.

En canvi, com més s’allunya dels referents originals i concentra el focus en els nous personatges, més funciona la pel·lícula. La idea de convertir un soldat imperial desertor (John Boyega) en protagonista és pur geni, i la solitària rapinyaire de ferralla que interpreta Daisy Ridley, una de les grans troballes; la seva química i energia és el motor de la pel·lícula. Tot el contrari d’un Harrison Ford que, més que un Han Solo envellit i melancòlic, recorda el Harrison Ford dels últims 20 anys: actuant per inèrcia i esbossant de memòria el seu somriure de trapella encantador. Que la primera mitja hora d’ El despertar de la Força -prèvia a l’aparició dels personatges veterans- sigui la més rodona és una bona notícia: apunta l’èxit d’una renovació que, un cop acabi de pagar els seus deutes amb el passat i amb els fans, té camp per córrer i uns fonaments sòlids a partir dels quals expandir l’univers galàctic.

Com a espectacle cinematogràfic, la pel·lícula no introdueix cap novetat en la sintaxi del blockbuster modern d’acció. El 3D funciona únicament com a recurs ornamental; crear imatges mai vistes al cinema no és un dels objectius d’Abrams. Com tots els seus films, El despertar de la Força va sobrat de moments vibrants i diàlegs espurnejants, però no queda clar si deixa empremta. Després d’aquesta entrega, la saga està obligada a tirar-se a la piscina i arriscar més. Exactament el mateix que va fer 35 anys enrere a L’imperi contraataca : imaginar nous mons, construir una mitologia més ambiciosa, sorprendre i, sobretot, fascinar. Perquè el nou Star Wars pot ser un giny diabòlicament entretingut, però la seva capacitat de fascinació encara s’ha de veure.

El 1977, en la primera projecció de prova de La guerra de les galàxies, prèvia a l’estrena, George Lucas espiava amb neguit la reacció del públic. “Si la gent aplaudeix quan Han Solo torna per salvar el Luke és que te’ls has ficat a la butxaca; si no, la pel·lícula té un problema”, li havia dit la seva dona, també muntadora de la pel·lícula. El brogit del públic davant l’aparició del Falcó Mil·lenari va tranquil·litzar el director i va segellar l’èxit de la pel·lícula. Trenta-nou anys després, Abrams torna a fer rugir el públic, però ajudat d’un element amb el qual Lucas no comptava: la fervent identificació nostàlgica dels espectadors amb la saga. Ja és hora de deixar de mirar enrere i fer un salt endavant a l’hiperespai. |