Sophie Hunger, folk, jazz i futbol de qualitat

Sophie Hunger és una cantautora de folk i multiinstrumentista nascuda a Berna fa 30 anys. Parla per telèfon des d'Utrecht, Holanda, on va tocar la nit d'aquesta entrevista (el dia anterior ho havia fet a Brussel·les i l'endemà ho va fer a Stuttgart) per presentar el seu nou àlbum, The danger of light , un treball on barreja amb encert el folk amb elements de jazz i instruments de vent.

La primera pregunta s'imposa: amb aquest poti-poti d'influències, quina és la seva formació musical? "No he tingut cap formació, però sempre he escoltat molta música, i quan era petita imitava grans cantants com Ray Charles, Nina Simone... Així és com vaig aprendre a cantar". En directe toca indistintament el piano i la guitarra, però no aclareix amb quins dels dos se sent més còmoda: "Són instruments molt diferents. Al piano estàs asseguda, mentre que la guitarra l'agafes a prop del cos, és una sensació física diferent, però gaudeixo dels dos instruments igual". I a l'hora de composar, per on comença, normalment? "Depèn. De vegades amb el piano, d'altres amb la bateria, o amb la veu. Alguns cops amb una paraula o una idea. Encara no tinc un patró determinat".

Quant a les seves lletres, no contenen gaires elements autobiogràfics: "Crec que un tema que és completament autobiogràfic és molt molt dolent, perquè no comunica res. Percebo el món a través dels meus ulls, i sempre hi haurà un punt de la meva identitat, però intento parlar de coses que vagin més enllà de mi mateixa".

The danger of light , el títol del disc, té un origen curiós: "El meu mànager em va trucar quan caminava pel carrer, demanant-me el títol amb urgència. No en tenia ni idea, i vaig mirar cap al sol, pensant-hi. Com més el mirava més mal em feien els ulls. I llavors se'm va acudir!" El fet de ser suïssa fa que parli amb normalitat el francès, l'alemany i l'anglès, unes llengües que també utilitza indistintament en els seus àlbums. Però per què es decanta per una o per una altra a l'hora compondre? "Bàsicament és una qüestió d'instint. La majoria són en anglès, però no sabria dir-te per què". Però pertànyer a un país que no forma part de la Unió Europea no ho valora gaire positivament: "Em sento rara. Crec que és una contradicció constant, em fa sentir molt feble, de vegades. Som un país molt petit. Si volem sobreviure, hem d'unir-nos, no podem seguir fora d'Europa".

Una curiositat: al seu vídeo Like. Like. Like toca la pilota meravellosament bé pels carrers de París. D'on li ve aquesta afició? "Del meu germà. Quan érem petits sempre estava amb ell, i em vaig acostumar a jugar a pilota constantment. Encara m'agrada, però ja no hi jugo".

SOPHIE HUNGER

LA [2] DE L'APOLO

Nou de la Rambla, 111 (Barcelona)

Divendres 16. 21 h. 14-17 €