Sólo Dios perdona

Potser perquè l'acció del film se situa a Bangkok, Sólo Dios perdona sembla una pel·lícula que s'ha deixat infectar pel virus de l'estilització exagerada de la violència de cert cinema oriental (concretament, de certs thrillers coreans, com els de Park Chan-wook). O potser no. Perquè si valorem el danès Nicolas Winding Refn en tota l'amplitud de la seva carrera i no només com a autor de la cult movie d'èxit Drive , llavors ens adonarem que aquest cineasta sempre ha entès que l'assassinat, com diria Thomas de Quincey, sempre ha estat una de les belles arts. I sempre ha volgut posar tot aquest temari extrem en imatges des de la sofisticació més radical. O sigui, que aquest és un títol perfectament coherent dins de la filmografia de Winding Refn. Tot això no evita que Sólo Dios perdona sigui una pel·lícula rara i difícil d'entomar de primeres fins i tot per als seguidors d'aquest cineasta (per no parlar dels mitòmans fans de Ryan Gosling). Tota ella sembla enfebrada. I en els deliris estètics produïts per aquestes dècimes de més que es diria que té el film, aquest thriller fred, brutal i dopat acaba assolint una dimensió onírica. Els colors, els moviments de càmera, el temps que dura cada seqüència, els decorats, l' acting del intèrprets, els silencis, la banda sonora, els esclats de violència... tot trepitja el terreny de la irrealitat, el malson i fins i tot l'abstracció. Llavors és quan la història de Sólo Dios perdona ja no és tant un relat sobre la venjança, com una mena d'estudi sobre els traumes i els vicis materno-filials, l'estranyesa de viure massa temps en un país que no és el teu o els dimonis interiors de qui sap que està fora de la llei.