ESCENES
BELÉN GINART

Sol Picó “Jo abans tenia la sensació que era indestructible”

La ballarina i coreògrafa d'Alcoi inaugura el Temporada Alta amb 'One-hit wonders', un solo reflexiu que celebra els 20 anys de la seva companyia i que després anirà al Mercat de les Flors

Què hi trobarem, en aquest espectacle?

Un exercici molt íntim, una petita despullada. Volia compartir amb el públic la reflexió sobre els 20 anys que han passat. Hi ha nostàlgia, però també a vegades ràbia per les coses que encara no has fet, petits fracassos, les pors amb què t’enfrontes contínuament.

En algun lloc s’ha presentat com un mostrari de coreografies d’aquests 20 anys.

Hi ha petits fragments, detalls, moments. Però no és un espectacle de revisió de material, ni de bon tros. La revisió és una excusa per fer una reflexió sobre una carrera professional i una vida entregada al món de la dansa. És gairebé com un exercici d’exorcisme: vomitar-ho tot per poder seguir 20 anys més.

Quin fil conductor té?

Tot succeeix en un viatge en avió, que és una de les meves pors perquè tinc pànic a volar, però durant aquests 20 anys no he parat d’anar pel món en avió. Els espectadors podrien ser els passatgers, i jo sóc aquella dona pesada que se t’asseu al costat i t’explica la seva vida per oblidar els seus temors. Però en comptes d’explicar-ho asseguda en una cadira ho faig en moviment.

També hi surt la Sol Picó més actriu.

Hi ha un exercici molt interessant que és utilitzar la paraula com a narració. Tots els textos han sorgit a partir d’improvisacions amb l’ajuda de l’Ernesto Collado, que a més de director d’escena és actor.

El procés de creació ha sigut dolorós?

Em fa una mica de ràbia dir-ho, però sí. Però també ha sigut molt enriquidor posar-me en mans de l’Ernesto perquè, malgrat que ho hem codirigit tots dos, m’he deixat portar molt. I ell ha sabut com alleujar aquest dolor. He plorat molt, però també m’ho he passat molt bé.

Has descobert coses?

Sempre descobreixes coses. Ara estic molt pendent dels límits, especialment dels físics. Jo abans tenia la sensació que era indestructible, i ara estic molt atenta de fins on puc arribar, com modulo. No em vull trencar, vull fer molts bolos! Hi ha molta gent gran que està ballant, però quan et vas fent gran no pots seguir-ho fent de la mateixa manera.

Què ha fet saltar l’alarma?

Fa un any i mig em vaig trencar el genoll a cinc minuts d’estrenar. Mai de la vida m’havia fet mal. I això ja em va donar un toc d’atenció: no sóc immortal, malgrat que faig diàriament una preparació física molt rigorosa, perquè els ballarins som com els esportistes d’elit. Un solo d’una hora com aquest és molt exigent.

¿Aquesta idea dels límits l’explicites a l’espectacle?

No l’explicito, però parlo del fracàs. Tinc la sensació que estic abordant un tema difícil des d’una gran ironia. Estic intentant, de bon rotllo, riure’m d’una cosa que en el fons fa mal. No és un drama, perquè estem de puta mare i podem tirar endavant a tope, però té una cosa que fa mal, no puc fer els cinc salts que feia abans.

Però també hi deu haver l’alegria per les coses aconseguides.

Només el fet de poder fer l’espectacle és una enorme satisfacció. I a més és que jo trepitjo l’escenari i dic: “A la merda el món”. M’és igual el que estigui passant i això m’omple de felicitat.

Els sentiments estan molt barrejats.

L’espectacle és com la vida: hi ha coses bones i coses que no. En aquesta professió no et pots confiar i relaxar-te, per molts premis que tinguis o molt guaique et diguin que ets. Quan et penses que ja ho tens, patapam. És molt bèstia en aquest sentit.

En quin moment et troba aquesta reflexió?

Acabem de viure moments difícils, la producció ha baixat, ja no pots estar inventant coses tota l’estona, no pots tenir ballarins, i això et fa repensar les coses i adaptar-te a les situacions. Podria dir: “Tanco, i fins aquí”. Però no és el meu tarannà, davant les dificultats em poso més rabiosa.

El context econòmic i cultural també t’ha afectat?

Sí. I penso molt que potser amb més possibilitats, amb un terreny més ben adobat culturalment al nostre país, amb un interès real per la dansa contemporània, hauríem pogut arribar més lluny a Europa. No parlo només de mi, sinó de tots: de l’Àngels (Margarit), del Cesc (Gelabert)… I no em refereixo només als diners, sinó a les plataformes, als circuits. S’han fet coses, però s’ha fet el mínim dels mínims. 


'One-hit wonders'. Temporada Alta. Sala La Planeta (Girona).Divendres 3 i dissabte 4 d’octubre. També al Mercat de les Flors (Barcelona), del 10 al 12 i del 16 al 19 d’octubre