'Sobran las palabras'

'Sobran las palabras' no seria el mateix sense la certesa que James Gandolfini ja no és entre nosaltres. Saber que aquest és el seu penúltim film i que no l'ha pogut veure estrenar hi injecta un evident intangible de fatalisme que completa de manera decisiva el seu visionat, la recepció que en fem i el record que ens en queda. És una comèdia, la clàssica comèdia amable de la Fox, cosina germana de 'Petita miss Sunshine', 'Juno' i 'Win win', que treballa els personatges, els diàlegs i l'humor sempre amb el mateix patró: conflictes vitals retratats de manera propera, efectiva −i efectista, temo−, amb humor i ironia, moltes musiquetes i actors sempre esplèndids. No ens calia arribar fins a 'Sobran las palabras' per descobrir que Gandolfini era un gran actor, capaç d'injectar matisos de fragilitat i bonhomia al seu físic imponent de Tony Soprano. Però és bo refrescar-ho i reconforta assaborir aquest treball, senzill i agradable, convencional sense molestar, sobre l'amor en l'edat de les decepcions, sobre el sentit de l'humor com a bàlsam d'urgència per apaivagar la més erma de les solituds.