Snowpiercer (Rompenieves)

Cada vegada que algú es queixa d’una pel·lícula perquè “sembla un videojoc” delata que ha envellit un parell de dècades com a espectador de cinema. Hi ha desenes de films que han absorbit la narrativa i l’estètica dels videojocs amb un excel·lent criteri sinèrgic. Potser un dels títols més destacats en aquest sentit era Old boy del coreà Park Chan-Wook, que incloïa una mítica escena de lluita en travelling lateral al més pur estil scroll 2D. Doncs bé, ara es podria dir que Snowpiercer és gairebé com un scroll 2D de més de dues hores. Engabiats en un tren futurista que recorre a tota velocitat el planeta Terra congelat en un futur distòpic, els personatges de Snowpiercer avancen del darrer vagó fins al primer en un delirant joc de pantalles. Cada cotxe és un món estètic en si mateix que planteja un repte concret a aquests supervivents de l’escalfament global. És a dir, que cada cop que els passatgers travessen una porta, s’obre una nova aventura i un nou escenari visual sempre inesperat, sempre imaginatiu i sempre fascinant. Com que aquesta adaptació del còmic Rompenieves de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb inclou també una lectura político-social, el film del sud-coreà Bong Joon-ho acaba semblant el relat sci-fi que hauria volgut escriure George Orwell (tot el tren és una demencial al·legoria del sistema de classes socials en què no hi ha possibilitat d’ascens). Així que Snowpiercer no és només un gran film d’aventures fantàstiques (sembla la versió LSD d’aquell El tren del infierno que va filmar Andrei Kontxalovski el 1985), sinó que també és un film que demostra que un altre cinema compromès socialment és possible.