CINEMA
Cultura 05/02/2016

Simfonia d’amor prohibit

Cate Blanchett i Rooney Mara s’enamoren als Estats Units dels 50 a ‘Carol’, de Todd Haynes

Xavi Serra
4 min
Simfonia d’amor prohibit

En una de les primeres escenes de Carol, la nova pel·lícula de Todd Haynes, un grup d’amics contemplen des de la cabina de projecció El crepuscle dels déus, de Billy Wilder. Un d’ells, un boig del cinema, veu la pel·lícula per sisena vegada, parant atenció a la correlació entre el que els personatges diuen que fan i el que fan realment. És una pista que ens revela la manera com Haynes s’apropa a la història d’amor de dues dones en la Nova York dels anys 50: a través de les escletxes i els silencis de les seves converses, dels sentiments implícits en les paraules o del vertigen que provoca una carícia casual.

Les dues protagonistes de Carol són dones diametralment diferents: la Therese (Rooney Mara) és una jove i ingènua aspirant a fotògrafa que treballa en uns grans magatzems, i la Carol és la rossa sofisticada i madura (Cate Blanchett) embolicada en un elegant abric de pells. Un bon dia creua la seva mirada amb la de la Therese i trastoca el seu món. Entre elles dues neix una relació marcada per l’època, més enllà de l’amistat però incapaç d’expressar-se físicament. Blanchett ho explicava així al Festival de Canes: “Al llibre hi apareix la frase: «Ho anomenaria amor si no fos perquè la Carol és una dona». La Therese no té paraules per descriure el seu amor. No hi ha exemples en el seu món per al que sent i desitja. Però quan t’estàs enamorant, no cal ser una lesbiana dels anys 50 per tenir la sensació que no hi ha paraules per descriure el que sents. És una sensació universal”.

El llibre del qual parlava Blanchett el va escriure Patricia Highsmith, un dels grans noms de la literatura criminal. Però durant 40 anys no va voler que hi figurés el seu nom per por de les repercussions. Quan Carol es va publicar per primera vegada el 1952 -sota el pseudònim Claire Morgan i amb el títol El preu de la sal -, el manual de l’Associació Americana de Psiquiatria definia el lesbianisme com una “pertorbació de naturalesa psicòtica”. No era la primera novel·la que tocava el tema, però sí la primera que s’atrevia a presentar una relació lesbiana de manera positiva. La transgressió anava encara més lluny: la història de les dues enamorades tenia un final feliç. Es tracta de la segona novel·la de Highsmith, que havia debutat l’any anterior amb Estranys en un tren, adaptada després per Hitchcock. També és l’única novel·la de la carrera de l’autora que no s’inscriu en el gènere criminal, però la tensió i la intriga formen part inextricable de la història. La pressió que hi ha sobre dues dones lesbianes forçades a amagar el seu amor connecta d’alguna manera amb la paranoia i la clandestinitat dels criminals en la literatura negra. I, al cap i a la fi, als Estats Units dels anys 50 el que fan la Therese i la Carol és un crim. Però el que feia tan moderna la novel·la -i la pel·lícula tan actual- és que evita situar el lesbianisme com el tema central de la història i funciona com una història sobre dues persones disposades a pagar el preu de l’amor.

Carol sembla escrita expressament per a Haynes, un director que sempre ha explorat la fricció que sorgeix quan algú assumeix una identitat que entra en conflicte amb els estàndards d’una comunitat. També es tracta del cineasta que ha actualitzat millor els codis del melodrama clàssic nord-americà a Lluny del cel o a la minisèrie Mildred Pierce, un explorador del cor femení a l’altura de Douglas Sirk que, a més, ja ha retratat amb encert la societat nord-americana dels 50. La seva direcció és subtil i diàfana, sempre defugint el sentimentalisme, i la bellesa boirosa de les imatges, que recreen el Nova York de l’època amb la malenconia d’una pintura de Hopper, funciona també com a subratllat del joc d’aparences que es veuen obligats a representar els personatges. De la mateixa manera, si en l’escena inicial observem un sopar entre la Therese i la Carol a través dels ulls d’un estrany, quan més endavant la pel·lícula retorna al mateix precís moment, l’escena s’ha carregat de nous significats que omplen la seqüència d’emoció.

El treball de Haynes és tan sublim com humiliant la decisió de l’Acadèmia de Hollywood de marginar-lo en les nominacions de l’Oscar al millor director en favor de directors tan discrets com Tom McCarthy ( Spotlight ) i Lenny Abrahamson ( Room ). A Carol també li ha sigut negada la nominació en la categoria de millor pel·lícula. De qui no s’han oblidat és de Rooney Mara i Cate Blanchett, nominades respectivament com a actriu secundària i principal. Totes dues estan magnífiques en el seu paper: Mara (premiada a Canes) transmet la fragilitat de qui encara desconeix el lloc que vol ocupar en el món, i Blanchett, la perfecció del personatge bigger than life, tan fascinant com segura d’ella mateixa. El geni de les actrius no està en el seu pentinat exacte ni en el vol de les faldilles, sinó en la delicadesa d’uns gestos que expliquen la relació molt millor que les paraules. Carol no és la versió d’època de La vida d’Adele, on les actrius eren tot naturalisme i visceralitat. Aquí el que mana és el detall i la insinuació. Un ballet de suggerències que coreografia l’amor de les dues protagonistes en una simfonia de cambra dedicada a la passió prohibida. |

stats