Sharif, el rap no havia estat mai tan impregnat de poesia

“ Piso el barro 'in the place to be’ / Agarro el boli como un bisturí, narro mi ‘history’ / Crecer era correr tras un poema / descubrir como hacer fuego y aprender luego que quema [...] Yo me dejo la vida en lo que escribo / Como si fuera un suicida en el barranco de tu ombligo y digo / Que crecer era querer pasar de página / Aprender que el mar entero cabe dentro de una lágrima ” ( Flor de cerezo ).

¿Qui és aquest raper que titula el seu disc Bajo el rayo que no cesa (2015) en clara referència a Miguel Hernández? A Sharif li agrada citar Neruda, Benedetti, Borges o Dámaso Alonso, i se sent més a prop de Paco Ibáñez, Aute i Serrat que de Kanye West. A La petite mort escup: “ Yo no soy un genio, ni el líder de mi gremio / escribo por honor no por el premio ”. I li dedica una cançó a Sabina ( “Te debía esta canción prima de la ruina / por tatuarme el corazón con tinta china / por la emoción de ese verso que te salva y te asesina / Y deja la piel del alma de gallina” ). Quin raper dedicaria una cançó a Sabina?

En persona, Sharif no té res a veure amb el posat dur que tendim a atribuir a la gent del hip-hop. Va créixer amb l’eclosió d’aquesta música a la seva ciutat, Saragossa, però potser el seu periple vital -abandonat pel pare i criat entre dones- va marcar una sensibilitat que exclou automàticament qualsevol ombra de tics masclistes o violents. Als 12 anys va començar a escriure, animat per un cosí més gran, però no va ser fins als 18 que va descobrir la literatura. Des d’aleshores no ha deixat de llegir i d’aprendre. Ara estudia filologia.

“La major part del rap diu merda tota l’estona, són purs focs artificials, especialment als Estats Units”, opina després d’elogiar Kendrick Lamar (“és el millor, en forma i en contingut”), amb qui comparteix sensibilitat per les bases orgàniques i l’amor a la tradició de la música negra. Al disc de Sharif, és Lex Luthor qui s’encarrega de la calidesa i l’atmosfera jazzy de la gravació, feta amb músics reals a l’estudi. “Jo consumeixo molt poc rap americà, però n’hi ha un que m’agrada molt: J. Cole, espectacular és poc”, assegura un home que, al contrari que els grups espanyols dels 90, ha aconseguit aplegar un públic femení. “Una de les carències que tenia el rap és que no es podia ballar i Saragossa en concret s’enorgulleix molt del seu rap, el rap hardcore, de Violadores del Verso”. Es refereix a aquell del qual les dones fugien “com de les calories”, en paraules de Kase.O.

Uns altres que també atrauen cert públic femení, tot i que radicalment oposats, són els Pxxr Gvng, sempre acusats de masclisme. “Estàs gravant?”, diu Sharif quan li trec el tema. Potser vol parlar off the record? “No, et volia dir que si no ho estàs gravant gravis això: el que tinc amb Pxxr Gvng són sensacions contradictòries, perquè hi ha coses que em poden arribar a agradar i n’hi ha d’altres que no m’agraden gens, però els aplaudeixo i els respecto, perquè considero que el rap ha d’evolucionar en diverses direccions, i el que fan ells em sembla tan legítim com el que faig jo”, confessa. “És cert que no m’identifico amb les lletres, perquè representen pràcticament el contrari del que jo sento per la música, però jo no imposo el meu estil ni el rap líric com allò que hauria de ser”. I continua: “Considero que Yung Beef [un dels membres de Pxxr Gvng] és un noi amb un gran talent, és un geni, un geni maleït, que a mi no em representa, però un geni al capdavall”.

Per a ell, la qüestió de gènere no és un tema menor. “Jo vinc d’una família matriarcal, m’he criat amb la meva mare, les meves dues germanes i el meu germà, i aquest discurs masclista no el comparteixo mai, però entenc que tot s’importa”, explica. “El rap és una música americana i les paraules nigga [negrata] i bitch [puta] són tan habituals que el significant ha quedat desprovist del seu significat, no sé si són una mena de llicència poètica”. Com una mena de joc? Un joc perillós, no? “Sí, un joc perillós”. |