ESCENES
BELÉN GINART

Sergi Ots: “La feina del clown consisteix a emocionar, no a fer riure”

Va començar amb Comediants i després de passar pel Cirque du Soleil va fundar la seva companyia de teatre no convencional Ponten Pie. El Festival de Pallassos de Cornellà el convida a tornar als orígens

Actues per primer cop al Festival de Pallassos de Cornellà. ¿És un festival que has viscut molt?

Malauradament en els últims anys no hi he pogut anar però abans hi anava moltíssim. Crec que és un luxe que hi hagi un festival a Catalunya on puguis veure tots els registres del pallasso, on hi hagi representades diferents tècniques i de diferents països, com els ucraïnesos Housch ma Housch o els russos Licedei, que vénen molt poc.

El festival és biennal i es va fundar fa 32 anys. Per què creus que perdura en un context com l’actual?

D’entrada, perquè és un festival de referència. A Catalunya hi ha una tradició molt forta de clown. Aquí tenim pallassos molt bons, com Tortell Poltrona, que és el clown català per excel·lència, o Leandre, a qui considero un dels meus grans referents, tenim el Circ Cric, tenim el projecte que s’està fent a l’Almazen de Barcelona...

Tortell Poltrona va ser director artístic del festival.

Crec que en les direccions artístiques del festival hi ha una defensa i una estima brutal per aquesta professió. El de Cornellà és un festival impulsat per un ajuntament. La continuïtat demostra que hi ha gent rere la iniciativa que hi creu totalment.

¿El clown s’assembla a la persona que l’interpreta?

Sí. Diuen que és el teu veritable jo. Poder fer viure aquest personatge et permet arriscar i fer coses que no faries mai, tant si portes una petita màscara [el nas de pallasso] com si no en portes.

I com és el senyor Ruc, el teu clown?

El senyor Ruc, com tots els clowns, és un personatge molt sincer, molt honest, escolta moltíssim, s’emociona molt amb cada cosa que passa a cada instant, i crec que l’experiència serà molt enriquidora perquè un dels grans treballs del clown és escoltar el que l’espectador dóna, i viure al cent per cent el moment que està passant, el present, l’ara i aquí.

Perquè, a més, actuar al festival et planteja un repte.

Sí. Conec des de fa molts anys el Jordi Colomines [el director artístic del festival] i li vaig proposar de fer-hi alguna cosa amb la meva companyia, Ponten Pie. Però ell em va suggerir de fer una proposta adaptada a la franja d’espectadors d’un a tres anys, per iniciar-los en el món del clown, i portar-lo a les escoles bressol.

Havies treballat abans per a nens?

Havia tingut nens entre el públic, però no havia fet mai un espectacle pensat per a nens. I vaig acceptar. Per a mi és un repte molt gran. No puc fer una cosa banal, sinó una proposta molt centrada en les emocions, que és com entenc jo el clown. La nostra feina consisteix a emocionar, no a fer riure. Res a veure amb fer tonteries.

Sempre s’ha dit que el clown i el nen són molt propers.

A vegades se’n fa una comparació despectiva: es diu que el clown és com un nen perquè fa tonteries. I no és així, el clown és com un nen perquè cap dels dos té prejudicis. El clown es mostra tal com és, no té un rerefons psicològic, no actua amb malícia.

Durant un any i mig vas estar al Cirque du Soleil, i després vas fundar Ponten Pie, amb muntatges per a molt pocs espectadors.

Sí, vam començar amb Copacabana, per a 70 espectadors, i l’últim, Ártica, és per a només 20 espectadors. El meu pas pel Cirque du Soleil va ser una experiència molt maca, però també molt dura. Em feia perdre la son veure que actuava davant 3.000 espectadors que no podia cuidar. Crec que fundar Ponten Pie va ser la meva resposta vital a això.

Per què?

Necessitava sentir el públic. Per a mi és molt important poder acostar-te als espectadors, fins i tot físicament. Poder-los mirar, saber com estan en cada moment. En els espectacles de petit format que faig l’espectador és el protagonista. Necessitava que el públic sortís sentint que havia estat dins d’una història, no dins d’un espectacle amb quarta paret.

La rendibilitat econòmica d’aquests espectacles deu ser molt complicada.

Molt. Per això dic que són espectacles de risc, perquè són molt difícils de moure. Aquí pràcticament no actuem però a fora girem molt. De Copacabana n’hem fet 350 funcions en 12 països. Fem teatre poc comú però em sembla una llàstima que aquí pràcticament no hi hagi possibilitats de mostrar-lo.

16è Festival Internacional de Pallassos. Diversos espais de Cornellà de Llobregat. Del 13 al 19 d’octubre Trobareu la programació completa a www.festivaldepallassos.com