Sergi Belbel: “Beckett és un aliment dur, com el wasabi: costa, però quan hi entres enganxa”

Aviat farà un any que es va acabar la teva etapa al TNC.

Vaig estar vuit anys al Teatre Nacional, set temporades. En aquest temps, tota la meva parcel·la privada depenia directament d’allò. I jo sóc un creador, no un gestor. Ara estic recuperant la meva carrera individual. La meva idea original era aparcar la direcció escènica i dedicar-me de ple a l’autoria, però no he pogut.

Per què?

Perquè quan em fan propostes per dirigir projectes que m’apassionen, dir que no és com anar en contra de mi mateix. Jordi Galceran, un amic íntim, em va demanar que dirigís El crèdit, un precís mecanisme de rellotgeria teatral; la proposta de l’Emma de dirigir-la en aquesta obra també era molt temptadora. Per als pròxims mesos tinc diferents encàrrecs. O sigui que estic endarrerint l’escriptura un any més.

Moltes alegries, que et deuen recompensar dels temps convulsos que vas viure al TNC.

Dels vuit anys en recordo set de molt bons i un de molt dolent. Vaig tenir un equip meravellós, hi vaig aprendre molt. Però tota la crisi, la reestructuració del TNC, el tancament de la Sala Tallers, la mort de l’Anna Lizaran… Va ser una època molt negra, un temps en què em preguntava: “Qui em manava a mi ficar-me en això?” Per sort, els últims espectacles, Barcelona de Pere Riera i la gamberrada de Nao Albet i Marcel Borràs Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, em van reconfortar. La sortida del teatre la vaig viure com un alliberament.

Els dies feliços et permet tornar a treballar amb l’Emma Vilarasau.

Sí. Hem treballat junts molts cops, el primer amb la meva Tàlem, i des d’aleshores l’Emma ja sabia que jo sóc molt beckettià; en aquells temps jo era dels que deien: “No crec en Déu, crec en Beckett”. Quan ens vam retrobar a Agost, vam estar molt a gust treballant.

A més de dirigir l’obra, n’has fet la traducció. No et servien les que hi havia?

Quan dirigeixo una obra estrangera, si en puc fer la traducció és com si en fos també una mica l’autor. Jo no sóc un director que escriu, sinó un autor que dirigeix. I, per tant, el que m’interessa és l’autor. Traduir-lo és posar-te en la seva pell, fer servir les seves paraules i entrar una mica en la seva cuina.

Què has après de Beckett amb aquesta traducció?

Moltes coses, especialment m’ha fet pensar en la humanitat poderosa, malgrat l’adversitat. La Winnie, la protagonista, és la persistència de la vida en un entorn hostil. A vegades es cobreix un lloc amb ciment armat i una branqueta aconsegueix trobar el camí i en surt una flor. La Winnie és aquesta flor persistent que es nega a tirar la tovallola.

¿Creus que Beckett ha quedat sepultat per l’etiqueta del teatre de l’absurd?

A vegades un aliment et costa, com el curri, el wasabi o la tònica. Beckett costa, és un aliment dur, però quan hi entres enganxa, en vols més. I quan un intèrpret el fa humà, és grandiós.

Deu ser difícil fer humà algú com la Winnie, que comença l’obra enterrada fins a la cintura, i al segon acte està enterrada fins al coll.

He tingut el gran plaer de fer l’obra amb una actriu com l’Emma, tan vital que entén molt bé això de la persistència de la vida. Has de tenir l’actriu capaç de fer això, perquè, si no, l’obra s’enfonsa. I, a més, com que tot és tan poc realista, si no li dónes aquesta dimensió humana no et pots enganxar a res, perquè no hi ha argument. En aquest sentit, Beckett també ofereix una lliçó de teatralitat: no cal tenir plantejament, nus i desenllaç per fer teatre.

Què creus que li encomana l’obra al públic?

Moltes emocions alhora. Hi pot haver espectadors que s’irritin: vénen a veure l’Emma Vilarasau i ni es belluga. Però si no estàs pendent de l’argument i no et desespera veure que no n’hi ha, si et deixes anar, si véns amb la ment oberta, l’obra és com un viatge, una mica semblant a la flipada d’una droga.

No et deixa molt deprimit?

Jo porto bastants dies anant al teatre deprimit pel que llegeixo al diari, i en surto eufòric. A l’Emma li passa igual. Té com un efecte balsàmic. A més, com que veus la Winnie tan perjudicada i malgrat tot és tan optimista, penses “I jo de què em queixo, que encara camino?” Té un punt terapèutic, alliberador. |

‘Els dies feliços’ Teatre Lliure de Gràcia (Montseny 47, Barcelona) Fins al 15 de juny De Samuel Beckett. Traducció i direcció: Sergi Belbel. Amb Emma Vilarasau i Òscar Molina.