Scorsese: Sexe, drogues i diners

Abans de rodar El lobo de Wall Street, Leonardo DiCaprio, el protagonista del film, va interrogar el director, Martin Scorsese, sobre l'escena d'Un dels nostres en què Ray Liotta li diu amb tota innocència a Joe Pesci que és "un paio molt divertit" i, durant uns segons, tothom a la taula creu que ha begut oli. És un moment en què tensió i comèdia es fonen i que il·lustra l'estreta familiaritat amb la violència del món que retrata la pel·lícula.

És per aquesta habilitat a l'hora de jugar amb l'ambigüitat i l'humor i per capturar els matisos del món criminal que DiCaprio va perseguir durant anys Scorsese perquè adaptés al cinema la biografia de Jordan Belfort, un broker que va construir del no-res un imperi financer corrupte i amoral, un Calígula que va capitalitzar el seu èxit en una orgia de llibertinatge i excessos sense parangó envoltat d'una guàrdia pretoriana tan degenerada com ell.

Quaranta anys després de Mean streets, el director continua retratant l'univers dels fora de la llei de Nova York, la seva ciutat, però ara l'escenari no és Little Italy sinó Wall Street, i els protagonistes no van armats i tenen menys remordiments que Harvey Keitel.

DISBAUXA A L'AMERICANA

El lobo de Wall Street no és el retrat de l'avarícia refinada i pèrfida del Gordon Gekko del Wall Street d'Oliver Stone, sinó d'uns brokers amb més ambició que currículum i menys refinament que John Belushi a Disbauxa a l'americana. I tampoc és una venjança amb el sistema que va provocar el col·lapse financer, perquè la història està ambientada a la dècada dels 90.

Scorsese no es limita a passejar-se per la superfície del món de les finances, sinó que despulla la naturalesa depredadora de l'ésser humà. "Tothom vol ser ric", repeteix Belfort als seus companys. I la pel·lícula desplega un fresc monumental sobre una cobdícia: no hi ha coartades psicològiques per al desig de fer-se rics dels personatges, només l'oportunitat d'aprofitar-se de la indefensió de l'altre.

Però a diferència dels gàngsters que sovintegen en la filmografia de Scorsese, la il·legalitat no és el modus operandi dels protagonistes, sinó un límit que es traspassa per arrogància i amoralitat. Si Un dels nostres mostrava el costat humà i familiar dels gàngsters, El lobo de Wall Street apunta el broker avariciós i immoral que s'amaga dins de qualsevol, és a dir, la fascinació de la societat americana pels diners i el materialisme. I té el seu punt subversiu que, en comptes de criminalitzar la figura del broker com dicta el discurs ideològic actual, Scorsese el presenti més com a símptoma que com a causa.

NÚVOLS DE COCAÏNA

Amb El lobo de Wall Street no només tornen temes habituals de la filmografia de Scorsese, sinó també l'estil frenètic i aclaparador d' Un dels nostres i Casino : el muntatge imparable, la narració en primera persona del protagonista, el trencament de la quarta paret, l'ús de la càmera lenta, els travellings increïbles... I, per descomptat, l'habilitat per utilitzar una omnipresent banda sonora de temes pop amb intenció narrativa i expressiva, ja sigui el blues pantanós d'Elmore James, el pop d'autor de Billy Joel, el hip-hop cannàbic de Cypress Hill, el noise-pop de The Lemoheads o la cançó melòdica d'Umberto Tozzi. Tot passa pel túrmix de Scorsese.

El lobo de Wall Street és possiblement la pel·lícula més excessiva de Scorsese -i amb 180 minuts, també el film de ficció més llarg de la seva filmografia-, però sempre en sintonia amb el que retrata: una orgia d'excessos conduïda per un grup de brokers que ja no saben en què gastar els diners: drogues per adormir un elefant, bacanals de sexe amb prostitutes, festes salvatges que duren dies, concursos de llançament de nans... Però si algú sap com filmar els deliris narcòtics -encara que sigui perquè a finals dels 70 va viure uns quants anys en un núvol de cocaïna i analgèsics- és Martin Scorsese, potser el director amb més bon gust per filmar el mal gust.

EL XOU DE DICAPRIO

Evidentment, DiCaprio és el centre de gravetat d' El lobo de Wall Street, l'ànima de la pel·lícula. Però al seu voltant hi orbita un repartiment força interessant, començant per un Matthew McConaughey -¿l'actor més en ratxa de Hollywood?- que només té una escena de 10 minuts al film... Però quina escena! Curiosament, al film abunden els actors-directors: Rob Reiner, Jon Favreau, Spike Jonze... Però l'únic que planta cara -moderadament- al protagonisme de DiCaprio és Jonah Hill, aquí fent de mà dreta i company de viatges narcòtics de Belfort, una mena de Joe Pesci en versió amable i jueva.

Sigui com sigui, la funció pertany a DiCaprio, que, lluny de les seves interpretacions més tècniques, assumeix el repte de mantenir un voltatge i una intensitat sobrenaturals, sense por al ridícul, entregant-se amb alegria a un festival de l'excés que requereix arrossegar-se per terra, esnifar cocaïna del cul d'una puta i coses pitjors. En la seva cinquena col·laboració amb Scorsese, DiCaprio està decidit a no deixar escapar l'Oscar.n