El somni del Celler de Can Roca

És important no barrejar els judicis sobre l’exercici multidisciplinari dels germans Roca: una cosa és l’experiment gastronòmic i operístic que van fer els cuiner el maig passat a l’Arts Santa Mònica i una altra el film de Franc Aleu, que pretén servir com a testimoni de l’experiència i deixar constància de la filosofia que hi ha al darrere del projecte.

L’elecció d’Aleu, ideòleg del sopar juntament amb els Roca i responsable de l’apartat audiovisual, marca el to indulgent d’un documental víctima de l’excés de proximitat amb els creadors, incapaç de posar distància i examinar des d’una mirada crítica la retòrica dels cuiners. El resultat és la narració d’un llibre d’estil amanit amb animacions de poca volada i aires new age, una rutinària targeta de presentació que podria funcionar perfectament com a extra de DVD i que només s’allibera de la cotilla promocional quan algun comensal dissident com Miquel Barceló pren la paraula i reflexiona sobre el dret a “treballar amb el fracàs” o quan Aleu, potser per no avorrir-se, enfoca Albert Pla una bona estona menjant-li els morros a la seva nòvia durant una sessió de gravació de la banda sonora.